Autosabotatge

A part de la meva malaltia mental, fa poc que he sabut que pateixo els símptomes una altra malaltia de nom molt estrany i que té molt poca gent, entre ells alguns científics famosos. Per dir-ho ras i curt: un principi de subnormalitat. Aquesta malaltia, que tinc des que era petita, es manifesta amb mi amb la meva impossibilitat de reaccionar si em fan mal. No vol dir que no senti el dolor, simplement vol dir que la meva cara no reacciona al dolor, sobretot el dolor psicològic. Quan era a l’institut una companya ho va resumir amb un “no sembles humana perquè no tens reaccions”. Cosa que em va fer molt mal que em digués però em vaig empassar com si res. Sóc incapaç de reaccionar davant del dolor que em fan els altres, sobretot davant del dolor psicològic, que és el que sempre m’ha fet més mal, m’ho empasso tot. Però, que la meva cara no reaccioni com ho faria un ésser humà normal no vol dir que jo no senti el dolor com el sent un ésser humà normal. I, precisament perquè no puc expressar-lo, em fa molt més mal.

Això m’ha passat sempre, però no n’he estat conscient fins fa poc. Aquesta també és la raó per la que no tinc amics com la gent normal, o no en tenia quan estudiava: ningú vol ser amic d’algú que no expressa les seves emocions. Patint una petrificació així és molt difícil crear llaços d’empatia amb les altres persones.

Hi va haver una època de la meva vida en que la gent es va començar a adonar que em podia fer mal i que jo no em queixava, i va començar una cursa entre la gent que em coneixia per veure si algú, fent-me mal, aconseguia fer-me reaccionar. (Ho feien amb bona intenció, evidentment.) Anomeno aquesta època de la meva vida “leña al mono que es de goma”, i només es va acabar quan finalment vaig aconseguir apartar-me de tothom perquè no em fessin més mal, encara que evidentment jo ni sabia què em passava, ni què els passava, ni ho podia expressar. Ni tan sols n’era conscient.

Podria explicar diversos exemples de l’etapa “leña la mono que es de goma”. Per exemple, jo anava a un gimnàs d’arts marcials. La propietària va decidir com una qüestió personal que m’havia de fer reaccionar, i va convèncer al mestre de l’art marcial, un dia que a la classe no hi havia cap altra noia, que m’atonyinés, que fes un combat amb mi de l’art marcial fent-me força mal (i me’n va fer, ja ho crec que me’n va fer) a veure si jo reaccionava. Ho van fer, no perquè em volguessin fer mal: només volien aconseguir que reaccionés, es pensaven (com s’han pensat tantes altres persones al llarg de la meva vida) que fer-me mal per fer-me reaccionar era el seu dret i el seu deure i fins i tot la seva obligació. Va ser un combat desigual d’una nena de quinze anys contra un home fet i dret de quaranta, i només recordo com jo donava cops que es quedaven petits i que s’estavellaven inútilment contra una paret d’acer, mentre ell em donava cops fortíssims, però tampoc prou forts com perquè la resta de la classe fossin conscients que m’estava agredint de debò –com que no em vaig queixar, ningú va dir res, no sé si tots estaven implicats en la “prova”-. Vull dir que no em va deixar ni sang ni blaus, però em van quedar unes seqüel·les psicològiques que encara ara em duren. El fet de no poder expressar allò va ser una arma de destrucció massiva per meu esperit sensible. La mestressa del gimnàs feria poc havia posat aquella substància de fer anar calents els porcs a la beguda d’un amic meu en un sopar del grup. Era aquesta mena de persona. Lo seu era fer un servei als altres.

M’ho vaig empassar, no vaig ser capaç de reaccionar, però la meva vida va haver de continuar com sempre, com si res hagués passat. Allò devia passar als voltants de l’any 1992. Després de l’agressió (ells estaven convençuts que estaven intentat fer-me un favor) vaig començar a fer-me autosabotatge (inconscientment): vaig deixar d’esforçar-me en els estudis i la meva vida va començar a anar pel pedregar. Aquesta és la raó per la que no tinc estudis universitaris (tot i que els vaig començar) ni he tingut cap feina d’acord amb la meva capacitat: des de l’any 1992 m’he estat fent inconscientment autosabotatge. I tot va començar per aquella “agressió blanca” que per culpa de la meva incapacitat per expressar el dolor em vaig empassar.

D’això no me n’he adonat fins fa poc.

També me adonat que, si tinc tanta facilitat per expressar-me per escrit és perquè tinc els símptomes d’aquesta malaltia i el meu organisme necessita expressar-se d’una manera o altra, ja que no ho pot fer per un canal humà normal.

I, em direu, tot el que has fet aquest anys, les feines, les relacions, han estat presidides per l’autosabotatge, però... el blog també és autosabotatge? Doncs sí, em sap greu dir-ho però també ho és, perquè sé que mai em servirà per res pràctic, ni per publicar un llibre ni per guanyar-m’hi la vida, i serveix més per posar-me en evidencia que per altra cosa. El  fet que perdi el temps dedicant-me en cos i ànima a un blog que hauria de ser només un hobby i que no em durà a aconseguir cap objectiu palpable en el món real en que visc també és part de l’autosabotatge... encara que m’agrada molt fer-lo, però me l’he permès perquè sempre ha estat evident no hi ha el perill real que em serveixi per res que contradigui l’autosabotatge. Com a mínim ha estat així fins ara.

(En referència a aquest “leña al mono que es de goma”, en el qual jo em sentia, voldria aclarir que no em refereixo a violència física –excepte en el cas ja mencionat-, sinó a agressions emocionals: rialles, burles, gestos de ridiculització, crítiques, insinuacions, indiferència... crits, pressions i al·lucinacions de ser universalment rebutjada. Una tortura mental que vaig viure durant molt temps i que va posar la llavor de la meva malaltia mental.)