divendres, 29 d’abril del 2011

Com fem servir la destral

S’ha dit i repetit que les noves tecnologies són pernicioses, sobretot per la joventut, perquè s’associen a un component lúdic i s’oblida la part d’esforç que hi ha en tota adquisició de coneixement. A més, moltes vegades es confón el coneixement i el domini de les noves tecnologies amb el coneixement en sí, i són coses diferents.

Jo crec que les noves tecnologies són una eina, i com a tal no són bones o dolentes en sí, sinó que la seva bondat o maldat depèn de l’ús que se’n faci.

Una destral és una eina: pot servir per ajudar-nos a apilar llenya, però també la podem fer servir per clavar-la a algú. La destral no és bona o dolenta en sí, sinó que la seva bondat o maldat depèn de l’ús que se’n faci.

Les noves tecnologies també s’han de saber fer servir. A mi, “la destral” m’ha servit per estar més a prop dels clàssics.

dijous, 28 d’abril del 2011

L’emoció de guanyar

Ahir em vaig quedar desperta escoltant el partit per la radio. L’emoció d’escoltar-ho per la radio, quan el barça guanya i no m’he adormit, és incomparable. Hi ha qui és pregunta si no enyoro veure-ho, si no enyoro les imatges de la tele... No ho enyoro. No sabria gaire com explicar-ho. A mi el futbol no m’interessa per res, ni hi he jugat mai, ni veure un jugador bo que fa un gol em provoca cap emoció, tan és que sigui dels nostres o dels altres. En canvi, el fet de “guanyar”, que guanyin els nostres, és molt emocionant, i l’emoció de guanyar (o la impotència de perdre, si és que passa) es transmet molt bé per la radio. No és que m’interessi “veure” el que passa al terreny de joc. El que m’interessa és sentir narrar l’emoció de la victòria, si és que es dóna. Quan el barça guanya tots estan taaan contents, es transmet que vibren amb el que veuen. Sentint això ja en tinc prou. Combino un ratet de totes les emissores que transmeten el partit en català. Una manera com una altra de passar l’estona i desfogar-se una mica després d’un dia cansat. Ara, tot és víscera, no és un plaer gaire intel·lectual ni gaire refinat...

dimecres, 27 d’abril del 2011

Quan és amarg de do de la poesia

L’altre dia em preguntava: si la poesia és un do, per què nassos existeix la poesia dolenta? És a dir, per què no tot el que produeix el do és poesia de primeríssima qualitat?

La resposta és: no és que existeixi la “poesia dolenta”, és que existeixen els “poetes dolents”! La poesia dolenta la fan els poetes dolents que no coneixen la tradició ni hi dialoguen, que no tenen cura de les seves metàfores ni del refinament de les seves imatges poètiques i que no tenen l’oïda educada en la música de l’idioma... Poetastres que, malgrat que se’ls ha otorgat el do de produir poesia, no s’han donat a si mateixos la formació literària que cal per imbricar d’una manera original les paraules que el do poètic els fa arribar. En una paraula, no és que el do dicti poesia dolenta, sinó que aquest dictat arriba a poetes sense talent o que no han llegit prou. Cosa que no vol dir de cap manera que no tinguin dret a escriure i fins i tot a publicar el que escriuen. Al cap i la fi sentir el do no es tria.

No és que existeixi la “poesia dolenta”. Existeixen els poetes que no estan a l’altura del seu do.

dimarts, 26 d’abril del 2011

Veritats incòmodes

Ostres, després de llegir el llibre de Jordi Llovet Adéu a la universitat, què puc dir sinó que estic orgullosa de no haver fet una carrera de lletres? Ja n’arriba a ser de trist, això...

Interfície

Escric els meus posts sense encomanar-me ni a Déu ni al diable, i no demano permís a ningú. –Que la inspiració hi faci més del que sóc capaç de fer-hi jo...–

dilluns, 25 d’abril del 2011

La profunda necessitat de ser escoltada

Algú vol saber per què, fa vint anys, a les meves catorze primaveres, vaig començar a escriure? Doncs per una raó ben simple, ben ximple i ben senzilla, ben trivial i ben trista, la mateixa raó per la que tinc necessitat d’escriure encara ara: perquè ningú no m’escoltava.

Ni la meva família, ni les meves amigues d’aleshores, ni els professors... Ningú estava interessat en les meves batalletes. No vull dir que no estiguessin interessats en tenir converses superficials i divertides amb mi; vull dir que no estaven interessats en les meves ferides més profundes, en la misèria de la meva vida. Per fer gresca sempre es troben amics, és en el moments tristos que l’empatia escasseja, i la meva vida en aquella època era una sobrecollita de moments tristos. És antològica la cara de fàstic que posava tothom quan intentava explicar alguna bestiesa de les meves, alguna cosa del meu món interior, alguna cosa dels llibres; alguna cosa de les que em feien patir. Posaven cara de fàstic, o els brollava una mitja rialleta que em feia sentir estúpida; se’m treien de sobre. Això, de fet, no ha canviat, al “món real” la gent continua posat cara de fàstic quan deixo anar segons què; se m’espanten o em canvien de tema directament. (Es veu que de vegades deixo anar veritats incòmodes.) L’única persona amb qui vaig poder parlar lliurement i que em va escoltar fins al final fou l’Anicet. Ell em va confirmar que el meu món interior no era una mentida, per això me’n vaig enamorar.  Fins i tot li vaig dir que, si tothom fos com ell, jo no necessitaria escriure... El que llavors no vaig comprendre és que la possibilitat de parlar lliurement amb ell venia de que ell, a part de tenir una gran cultura, era una persona perillosament al marge de la llei... que es movia entre esquemes diferents dels que la gent del meu voltant em tenien acostumada. Parlar cada dia amb l’Anicet no és al meu abast des de fa molts anys, per desgràcia.

Per això escric. I em sembla que hauré d’escriure durant molt i molt temps, encara. I encara que hi ha qui es pregunta per què no he sortit amb tal o qual persona... la pregunta que els faig és: aquesta persona, m’ha escoltat? Ha intentat esbrinar quin és el meu drama? No? Doncs, quin és el misteri? Per què m’haig d’enamorar d’algú que no m’escolta i a qui no ho puc explicar tot?

El secret de l’atractiu

Som atractius pels altres segons el nostre grau de satisfacció en la nostra vida sexual.” (Això no vol dir per força que haguem de dur una vida sexual molt activa, rica o variada, o fins i tot desenfrenada, sinó que la vida sexual que portem, tan si és molt activa com si és molt abstèmia, ens satisfagui plenament; no es tracta que fem molt o fem poc, no es tracta que fem quantitativament - sinó que el que fem, tan si és molt com si és poc, ens agradi de veritat, ens agradi qualitativament.) (Les persones que frueixen més del sexe són els que són sincers amb si mateixos, i no només en l’aspecte sexual: els que frueixen més del sexe, i per tant els més atractius, són els que estan bé amb si mateixos.)

dissabte, 23 d’abril del 2011

Dia dels enamorats

L’altre dia vaig sentir per Catalunya Música la fantasia a dues mans de Schubert (es veu que n’hi ha una altra a quatre mans), i em va confirmar el que ja sabia: una noia sensible hauria d’estar boja si no s’enamorés bojament de Schubert!

divendres, 22 d’abril del 2011

Propera parada

La teoria de l’evolució diu que l’ésser humà descendeix dels primats. Jo no sóc qui per dir si venim o no venim del mono, el que he vist clar aquest dies de celebracions esportives és que anem cap al mono. Però a una velocitat de creuer!

(I si hagués guanyat el barça diria el mateix... Cada cop que la massa surt al carrer n'hi ha per dir el mateix...)

dimarts, 19 d’abril del 2011

Autosabotatge

A part de la meva malaltia mental, fa poc que he sabut que pateixo els símptomes una altra malaltia de nom molt estrany i que té molt poca gent, entre ells alguns científics famosos. Per dir-ho ras i curt: un principi de subnormalitat. Aquesta malaltia, que tinc des que era petita, es manifesta amb mi amb la meva impossibilitat de reaccionar si em fan mal. No vol dir que no senti el dolor, simplement vol dir que la meva cara no reacciona al dolor, sobretot el dolor psicològic. Quan era a l’institut una companya ho va resumir amb un “no sembles humana perquè no tens reaccions”. Cosa que em va fer molt mal que em digués però em vaig empassar com si res. Sóc incapaç de reaccionar davant del dolor que em fan els altres, sobretot davant del dolor psicològic, que és el que sempre m’ha fet més mal, m’ho empasso tot. Però, que la meva cara no reaccioni com ho faria un ésser humà normal no vol dir que jo no senti el dolor com el sent un ésser humà normal. I, precisament perquè no puc expressar-lo, em fa molt més mal.

Això m’ha passat sempre, però no n’he estat conscient fins fa poc. Aquesta també és la raó per la que no tinc amics com la gent normal, o no en tenia quan estudiava: ningú vol ser amic d’algú que no expressa les seves emocions. Patint una petrificació així és molt difícil crear llaços d’empatia amb les altres persones.

Hi va haver una època de la meva vida en que la gent es va començar a adonar que em podia fer mal i que jo no em queixava, i va començar una cursa entre la gent que em coneixia per veure si algú, fent-me mal, aconseguia fer-me reaccionar. (Ho feien amb bona intenció, evidentment.) Anomeno aquesta època de la meva vida “leña al mono que es de goma”, i només es va acabar quan finalment vaig aconseguir apartar-me de tothom perquè no em fessin més mal, encara que evidentment jo ni sabia què em passava, ni què els passava, ni ho podia expressar. Ni tan sols n’era conscient.

Podria explicar diversos exemples de l’etapa “leña la mono que es de goma”. Per exemple, jo anava a un gimnàs d’arts marcials. La propietària va decidir com una qüestió personal que m’havia de fer reaccionar, i va convèncer al mestre de l’art marcial, un dia que a la classe no hi havia cap altra noia, que m’atonyinés, que fes un combat amb mi de l’art marcial fent-me força mal (i me’n va fer, ja ho crec que me’n va fer) a veure si jo reaccionava. Ho van fer, no perquè em volguessin fer mal: només volien aconseguir que reaccionés, es pensaven (com s’han pensat tantes altres persones al llarg de la meva vida) que fer-me mal per fer-me reaccionar era el seu dret i el seu deure i fins i tot la seva obligació. Va ser un combat desigual d’una nena de quinze anys contra un home fet i dret de quaranta, i només recordo com jo donava cops que es quedaven petits i que s’estavellaven inútilment contra una paret d’acer, mentre ell em donava cops fortíssims, però tampoc prou forts com perquè la resta de la classe fossin conscients que m’estava agredint de debò –com que no em vaig queixar, ningú va dir res, no sé si tots estaven implicats en la “prova”-. Vull dir que no em va deixar ni sang ni blaus, però em van quedar unes seqüel·les psicològiques que encara ara em duren. El fet de no poder expressar allò va ser una arma de destrucció massiva per meu esperit sensible. La mestressa del gimnàs feria poc havia posat aquella substància de fer anar calents els porcs a la beguda d’un amic meu en un sopar del grup. Era aquesta mena de persona. Lo seu era fer un servei als altres.

M’ho vaig empassar, no vaig ser capaç de reaccionar, però la meva vida va haver de continuar com sempre, com si res hagués passat. Allò devia passar als voltants de l’any 1992. Després de l’agressió (ells estaven convençuts que estaven intentat fer-me un favor) vaig començar a fer-me autosabotatge (inconscientment): vaig deixar d’esforçar-me en els estudis i la meva vida va començar a anar pel pedregar. Aquesta és la raó per la que no tinc estudis universitaris (tot i que els vaig començar) ni he tingut cap feina d’acord amb la meva capacitat: des de l’any 1992 m’he estat fent inconscientment autosabotatge. I tot va començar per aquella “agressió blanca” que per culpa de la meva incapacitat per expressar el dolor em vaig empassar.

D’això no me n’he adonat fins fa poc.

També me adonat que, si tinc tanta facilitat per expressar-me per escrit és perquè tinc els símptomes d’aquesta malaltia i el meu organisme necessita expressar-se d’una manera o altra, ja que no ho pot fer per un canal humà normal.

I, em direu, tot el que has fet aquest anys, les feines, les relacions, han estat presidides per l’autosabotatge, però... el blog també és autosabotatge? Doncs sí, em sap greu dir-ho però també ho és, perquè sé que mai em servirà per res pràctic, ni per publicar un llibre ni per guanyar-m’hi la vida, i serveix més per posar-me en evidencia que per altra cosa. El  fet que perdi el temps dedicant-me en cos i ànima a un blog que hauria de ser només un hobby i que no em durà a aconseguir cap objectiu palpable en el món real en que visc també és part de l’autosabotatge... encara que m’agrada molt fer-lo, però me l’he permès perquè sempre ha estat evident no hi ha el perill real que em serveixi per res que contradigui l’autosabotatge. Com a mínim ha estat així fins ara.
(En referència a aquest “leña al mono que es de goma”, en el qual jo em sentia, voldria aclarir que no em refereixo a violència física –excepte en el cas ja mencionat-, sinó a agressions emocionals: rialles, burles, gestos de ridiculització, crítiques, insinuacions, indiferència... crits, pressions i al·lucinacions de ser universalment rebutjada. Una tortura mental que vaig viure durant molt temps i que va posar la llavor de la meva malaltia mental.)

dilluns, 18 d’abril del 2011

Els residus de la fertilitat

Hannah Arendt, a La condició humana, diu que la força de la vida és la fertilitat. No només la reproducció animal, sinó la producció d’una “abundància de coses bones” per a la nostra vida.

L’altre dia vaig sentir per la radio que tant el centre de l’oceà Pacífic com el centre el l’oceà Atlàntic estan plens d’escombraries, de restes de plàstic que la Terra no pot metabolitzar.

Què són aquestes illes de plàstic sinó els residus de la fertilitat de la nostra vida a la Terra com a éssers humans?

Amb això vull dir que no hem de fer penitència ni sentir-nos culpables per les escombraries que el nostre mateix procés de viure produeix, perquè les escombraries només són el testimoni que ha tingut lloc el nostre procés de vida. No són el càstig pel pecat d’existir. Per altra banda, és evident que aquestes escombraries, les restes de la nostra fertilitat passada, impediran la fertilitat futura dels nostres descendents...

Es pot solucionar això sense que els humans ens fem mal els uns als altres?

diumenge, 17 d’abril del 2011

Frase

Només s’ha d’escriure el que no es pot evitar.

dissabte, 16 d’abril del 2011

Cor dividit

M’agradaria escriure alguna cosa sobre els partits del segle, però ja fa temps em vaig adonar que el que s’escriu sobre futbol, si bé té un interès punxant quan s’escriu, després es llegeix al cap d’uns dies i ja no transmet cap mena d’emoció.

Ja sabeu que tinc flaca per en Guardiola, però, encara que vulgui que sempre perdi el madrid, també em cau molt bé en Mourinho, trobo que es va ser molt injust amb ell quan era aquí i m’agradaria que li anessin bé aquest partits, més que res per obligar a empassar-se les seves paraules difamadores a tota aquesta pesta de periodistes esportius... que seran els primers d’apedregar injustament a en Guardiola si aquest perd...

L’únic que espero és que amb tantes emocions i tants partits dels segle no ens acabi agafant una atac de cor a tots plegats...

Ara, jo a l’hora del partit del segle em fa l’efecte que estaré dormint el son del justos... o com a mínim estaré pesant figues... si el fessin a les cinc de la tarda m’aniria més bé. Jo em llevo molt aviat i a cap hora tinc son, o sigui que normalment me’n vaig a dormir molt aviat, i sempre que fan els partits a aquesta hora m’hi adormo.

O sigui que no tinc el cor dividit entre en Guardiola i en Mourinho, tinc el cor dividit entre seguir els meus horaris habituals o quedar-me desperta a fruir de l’espectacle... radiofònic. Enfrontaments barça-madrid: l’èpica d’una emoció. Però, no podrien fer els partits a una altra hora?


divendres, 15 d’abril del 2011

Tímid desig

Ai... com m’agradaria tenir una malaltia “decent”... de persona normal... que no fes arrufar el nas als desconeguts...

dijous, 14 d’abril del 2011

Tímida contricció

Aviam, ahir vaig dir que la carrera de filologia catalana no tenia valor perquè no acabaves la carrera amb l’exigència d’escriure català sense faltes d’ortografia. És evident que si teniu filologia catalana ja em deveu estar maleint els ossos... Però, és que hi ha algú a qui jo tingui un cert ressentiment que tingui filologia catalana? Doncs sí, aquesta persona existeix. Però en canvi, llegeixo el blog d’un professor de català que m’agrada moltíssim -i que no fa faltes d’ortografia- i que també es deu haver pogut sentir ofès perquè ell també la té, aquesta carrera. Ara, estic segura que no s'hi ha sentit de cap de les maneres. A diferència d'altres, n'hi ha que són persones adultes. A veure, a veure, jo no vull ofendre a ningú. Si teniu una carrera teniu una carrera, i el prestigi que té això entre la gent que no tenim carrera no us el treu ningú. Durant la carrera heu après i us heu esforçat. Es clar que té valor. Ara, el que jo vull dir només és que em sembla absurd que tenir el títol de filologia catalana (un títol universitari) no impliqui automàticament saber escriure no ja correcta, sinó correctíssimament en català... És una llàstima, sincerament, i una cosa que vosaltres mateixos haurieu de saber veure. No crec que dir això sigui ofendre a ningú. Ara, si algú se sent insegur de la seva vàlua i es vol sentir ofès... doncs ja s'ho farà.

divendres, 8 d’abril del 2011

La gran connexió

Tu, com a individu, et pots pensar que ets un raro perquè creus en la vida a anys llum de la Terra, i intentes demostrar aquesta vida matemàticament i tot d’altres coses rarísimes... però ben segur que hi ha grapats de persones igual de rares que tu que creuen en el mateix, fins i tot matemàticament. I això passa en tots els temes. Jo abans no ho veia, però des que existeix internet ho veig clar: per estrany que siguis, per estrany que sigui el tema del teu interès, hi ha grapats de persones amb el mateix interès i disposades a compartir experiències sobre aquesta afició amb tu. Si la mort és la gran igualadora, internet és el gran connector.



dijous, 7 d’abril del 2011

Menja freda

Tothom sap que la venjança és un plat que es menja fred. La cosa de la que poca gent és conscient és que la venjança, precisament perquè es menja freda, és un plat repugnant.

dimecres, 6 d’abril del 2011

Trencaclosques

Era com si ella fos un trencaclosques. A cada persona que havia conegut i l’amistat de la qual havia valgut la pena, li havia donat una peça del trencaclosques. Com que sabia que aquestes persones mai no sabrien que tenien una peça ni sabrien qui eren les altres persones que tenien les altres peces, mai no en parlarien ni les ajuntarien, i mai dels mais ningú veuria el dibuix del trencaclosques tot sencer...

dimarts, 5 d’abril del 2011

Avantsala de Sant Jordi

Sabeu perquè m’agrada aquesta època de l’any prèvia a Sant Jordi? Per qué a la radio es posen a parlar de llibres! Sí, sí, com si els llibres fossin alguna cosa important... M’és igual que el noranta per cent dels llibres de que parlen no m’interessin, sempre en pesco algun de desconegut que pot ser bo, com un servei de contactes que em relaciona amb la parella adeqüada. Visca les setmanes prèvies a Sant Jordi!

dilluns, 4 d’abril del 2011

Frikisme literari

Una espontània em diu que li encanta el meu blog perquè “arriba a cotes de frikisme mai vistes”...

Què voleu que li digui? Benaventurat aquell qui des de la seva normalitat poc il·luminada es creu imbuit del dret a otorgar títols de “friki”...

Jo encantada de donar un bon espectacle.