Un dels primers post d’aquest blog (bé, del Bloc d’una lectora; vaig començar parlant de llibres) va ser per comentar un text que es titulava El cuadro vacío que havia aparegut en el número d’octubre de 2005 a la revista Qué Leer. En aquest text, potser una mica dur, es denunciava el baix nivell cultural dels escriptors del nostre país, i es deia que el nivell cultural en literatura no és innat i que necessita conviure amb la música, amb la pintura i les converses cultes.
No sabeu com m’ha fet ballar el cap això de ser conscient de que cal tenir habitualment converses d’un cert nivell intel·lectual si es vol ser una persona que escriu amb una mica de categoria.
Per dir-ho amablement, ni el poble on visc ni la gent del meu voltant tenen habitualment el que es podria anomenar “converses cultes”. Com a molt, parlar de sexe, diners o futbol. I del temps, evidentment. I criticar molt als veïns. (Els joves de drogues i els vells de malalties i medicines). No vull dir amb això que la gent del meu voltant siguin inferiors per això. A cadascú l’interessa el que l’interessa. No pots demanar a un barri de treballadors que es reuneixin a la plaça del poble a parlar de Rodin, i tampoc han estat educats per tenir altres interessos, s’han hagut de guanyar la vida, i això no és gaire compatible amb segons quines vel·leïtats. De totes maneres, si jo ara insultés a la gent del meu poble per no ser capaços d’interessar-se per temes elevats no faria res més que tornar-los la pilota d’haver-me fet sentir malament durant anys per estar interessada en altres coses i no ser “normal”, per haver-me marcat amb un estigma. Però no faré això de tornar-los la pilota. Abans havia envejat a la gent que era “normal” i jo havia volgut ser “normal” i estar unida amb els altres normals pel vincle absurd de la normalitat, que sap sense que ningú li digui com i quan s’ha de burlar de la gent que som diferents per encaixar en un grup. Però ha passat el temps i he canviat d’opinió. No pots exigir a algú que està immers en la lluita per la supervivència que s’interessi per gaire res més. Fins i tot els rics del poble són pagesos rics i no persones amb una cultura elevada, encara que vagin més mudats que els altres. (Al meu poble, “l’anar mudat” és una religió.)
O sigui que tenir converses cultes amb la gent del meu voltant és bastant difícil, per no dir impossible, i estic segura que amb això del blog algú hi haurà que aprofitarà per fer befa de mi per això que acabo de dir. L’única excepció honrosa la constitueixen uns quants llibreters i les poques persones que s’acosten a parlar amb ells de tant en tant. Són les úniques persones del poble que jo sàpiga amb qui es pot tenir una conversa més enllà del sexe, els diners o el futbol. I més enllà del temps. I més enllà de criticar els veïns. Tampoc conec a tothom. Si hi ha més gent, és ben poca... No dic això per criticar o per fer quedar malament a ningú. Simplement... ho poso com a exemple per il·lustrar la mancança de “converses cultes” a la meva vida, i per dir que estic tan acostumada a parlar només dels temes que toca que no sé si en sabria, de tenir una conversa culta amb algú que estigues preparat més enllà de tot això. Una vegada un professor meu em va dir que jo no estava preparada per tenir una conversa intel·lectual amb un home madur, que com a molt podria ser capaç de satisfer-lo sexualment...
Per això, si vull pujar el meu nivell com a escriptora i vull tenir converses cultes, on les haig d’anar a buscar? Doncs a la radio, evidentment. Però a la radio la majoria de vegades només parlen de futbol, s’ha de buscar bé.
Hi ha un programa que fan a Catalunya Música el diumenge al vespre, una entrevista a una persona relacionada amb el món de la música... Allò és l’exemple de conversa culta que a mi m’agradaria ser capaç de tenir amb algú. Però fins i tot de programes d’aquest a la radio n’hi ha pocs... Voldria donar ferventment les gràcies a en Joan Vives i al seu programa Solistes per ajudar a pujar el nivell intel·lectual de la meva vida (i del país) i haver-me donat algunes de els sessions de radio més felices de la meva vida. Aquest programa ha estat el meu refugi i el meu liliment, la meva finestra de carn i ós al món dels llibres. Vosaltres creieu que hi ha algú altre en aquest poble de gent adequadament normal i com s’ha de ser que escolta aquest programa? I que no sigui músic... entenc que sigui indispensable pel músics... però... algú que no estigui en el món artístic... Si hi hagués algú em sorprendria molt. I no perquè el programa no sigui fantàstic, sino precisament perquè la gent no ho acostuma a ser, de fantàstica...
No sabeu com m’ha fet ballar el cap això de ser conscient de que cal tenir habitualment converses d’un cert nivell intel·lectual si es vol ser una persona que escriu amb una mica de categoria.
Per dir-ho amablement, ni el poble on visc ni la gent del meu voltant tenen habitualment el que es podria anomenar “converses cultes”. Com a molt, parlar de sexe, diners o futbol. I del temps, evidentment. I criticar molt als veïns. (Els joves de drogues i els vells de malalties i medicines). No vull dir amb això que la gent del meu voltant siguin inferiors per això. A cadascú l’interessa el que l’interessa. No pots demanar a un barri de treballadors que es reuneixin a la plaça del poble a parlar de Rodin, i tampoc han estat educats per tenir altres interessos, s’han hagut de guanyar la vida, i això no és gaire compatible amb segons quines vel·leïtats. De totes maneres, si jo ara insultés a la gent del meu poble per no ser capaços d’interessar-se per temes elevats no faria res més que tornar-los la pilota d’haver-me fet sentir malament durant anys per estar interessada en altres coses i no ser “normal”, per haver-me marcat amb un estigma. Però no faré això de tornar-los la pilota. Abans havia envejat a la gent que era “normal” i jo havia volgut ser “normal” i estar unida amb els altres normals pel vincle absurd de la normalitat, que sap sense que ningú li digui com i quan s’ha de burlar de la gent que som diferents per encaixar en un grup. Però ha passat el temps i he canviat d’opinió. No pots exigir a algú que està immers en la lluita per la supervivència que s’interessi per gaire res més. Fins i tot els rics del poble són pagesos rics i no persones amb una cultura elevada, encara que vagin més mudats que els altres. (Al meu poble, “l’anar mudat” és una religió.)
O sigui que tenir converses cultes amb la gent del meu voltant és bastant difícil, per no dir impossible, i estic segura que amb això del blog algú hi haurà que aprofitarà per fer befa de mi per això que acabo de dir. L’única excepció honrosa la constitueixen uns quants llibreters i les poques persones que s’acosten a parlar amb ells de tant en tant. Són les úniques persones del poble que jo sàpiga amb qui es pot tenir una conversa més enllà del sexe, els diners o el futbol. I més enllà del temps. I més enllà de criticar els veïns. Tampoc conec a tothom. Si hi ha més gent, és ben poca... No dic això per criticar o per fer quedar malament a ningú. Simplement... ho poso com a exemple per il·lustrar la mancança de “converses cultes” a la meva vida, i per dir que estic tan acostumada a parlar només dels temes que toca que no sé si en sabria, de tenir una conversa culta amb algú que estigues preparat més enllà de tot això. Una vegada un professor meu em va dir que jo no estava preparada per tenir una conversa intel·lectual amb un home madur, que com a molt podria ser capaç de satisfer-lo sexualment...
Per això, si vull pujar el meu nivell com a escriptora i vull tenir converses cultes, on les haig d’anar a buscar? Doncs a la radio, evidentment. Però a la radio la majoria de vegades només parlen de futbol, s’ha de buscar bé.
Hi ha un programa que fan a Catalunya Música el diumenge al vespre, una entrevista a una persona relacionada amb el món de la música... Allò és l’exemple de conversa culta que a mi m’agradaria ser capaç de tenir amb algú. Però fins i tot de programes d’aquest a la radio n’hi ha pocs... Voldria donar ferventment les gràcies a en Joan Vives i al seu programa Solistes per ajudar a pujar el nivell intel·lectual de la meva vida (i del país) i haver-me donat algunes de els sessions de radio més felices de la meva vida. Aquest programa ha estat el meu refugi i el meu liliment, la meva finestra de carn i ós al món dels llibres. Vosaltres creieu que hi ha algú altre en aquest poble de gent adequadament normal i com s’ha de ser que escolta aquest programa? I que no sigui músic... entenc que sigui indispensable pel músics... però... algú que no estigui en el món artístic... Si hi hagués algú em sorprendria molt. I no perquè el programa no sigui fantàstic, sino precisament perquè la gent no ho acostuma a ser, de fantàstica...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada