Fotos No

Sé que alguna vegada he dit en aquest blog o en algun correu electrònic que “no crec en les fotografies”. Suposo que, en la època de la “imatge del món”, en què veiem el món més com és a les fotos, als vídeos i a la televisió que com és realment, més d’un es deu haver preguntat què vull dir quan dic això.

L’estiu del l’any 1998 vaig fer un viatge amb quatre amigues més. Un d’aquestes persones ens van donar el viatge, posant-se a plorar cada dos per tres per una raó desconeguda (desconeguda per mi) i que encara ara agrairia que algú m’expliqués. Doncs bé, aquesta persona es posava a plorar cada dos per tres sense explicar perquè i ens donava el viatge, com a mínim a mi em va amargar el viatge. Però en canvi, a quan féiem una fotografia treia el seu millor somriure d’anunci de dentrifici: sabia posar com una persona alegre i despreocupada. Conclusió: tothom qui es miri les seves fotografies d’aquell viatge, amb tots aquells somriures, quedarà convençut que vam tenir un viatge molt feliç, o com a mínim que aquella persona va tenir un viatge molt feliç. I no va ser així. Us asseguro que, quan feia una altra escena de plors en que jo em sentia completament impotent i inútil perquè no volia explicar què li passava, i després es posava a somriure graciosament per la foto com si res no hagués passat, em feia rebentar de ràbia. És que només somreia per quedar bé a les fotos! I la resta del viatge: males clares, plors, no volia parlar...

D’aquell viatge en vaig treure dues conclusions: la primera, que d’ara en endavant escolliria més bé la gent amb qui me’n vaig de viatge; no he tornat a anar de viatge amb ningú. La segona, que les fotografies eren una de les coses més falses que existia, i que et podien donar una idea molt equivocada de com eren les coses realment; no he tornat a fer fotografies.

Es això el que vull dir quan dic que “no crec en les fotos”.