Una vegada vaig sentir per la radio a un explorador-viatger-aventurer que explicava que volia travessar l’Antàrtida, ja hi havia fet algunes incursions. Deia que ho feia perquè en el caminar sol enmig de la immensitat del no-res kilòmetres i kilòmetres, en la solitud y el desemparament absoluts, hi havia alguna cosa que l’havia enganxat. El no límit del no-res absolut l’havia enganxat. A part d’això, estar sol enmig del no-res li servia per aprendre a destriar els pensament subsidiaris, ordenar les idees i saber què era important per ell.
Evidentment, una persona del carrer no té ni l’energia ni els mitjans per anar a provar el beuratge del no-res a l’Antàrtida, però... proveu de asseure-us al sofà de casa vostra amb la tele, el mòbil i l’ordinador apagats... Ja m’ho sabreu dir si no teniu un bon tast de la immensitat del no-res! I això serveix per aprendre a destriar els pensaments subsidiaris sense necessitat de fer cap kilòmetre. No cal anar-se’n a la Antàrtida per tastar la immensitat del no-res. La vida sense aparells electrònics és prou plena de no-res per si mateixa.
Evidentment, una persona del carrer no té ni l’energia ni els mitjans per anar a provar el beuratge del no-res a l’Antàrtida, però... proveu de asseure-us al sofà de casa vostra amb la tele, el mòbil i l’ordinador apagats... Ja m’ho sabreu dir si no teniu un bon tast de la immensitat del no-res! I això serveix per aprendre a destriar els pensaments subsidiaris sense necessitat de fer cap kilòmetre. No cal anar-se’n a la Antàrtida per tastar la immensitat del no-res. La vida sense aparells electrònics és prou plena de no-res per si mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada