dijous, 10 de febrer del 2011

Posi un poeta a la seva vida

Avui he sentit per la radio una frase que m’ha impressionat. Algú ha dit: “ens passa com al poeta, ens fem més savis que rics...”. Gran frase, sí senyor. No sabia que el problema principal dels poetes fos que es tornen més savis que rics... Si això fos un problema suposo que es deixarien de versos i es farien economistes, no? Vull dir, si del que es tracta és de fer-se ric. Però el problema no és fer-se ric. El problema és poder guanyar-te la vida fent el que t’agrada. De vegades ens venç la cobdícia i confonem poder sobreviure fent alguna cosa en la que creiem amb nedar en l’abundància. Per mi són dues coses diferents, com és diferent el poder tenir una vida sense privacions de tenir una vida de luxe i malbaratament, o viure amb uns diners guanyats fent alguna cosa que t’agrada que deure a algú uns diners o uns mitjans de vida pels que has hagut de renunciar a una part de tu mateix. Fins i tot ho deia el Quijote a en Sancho, això, no s’ha descobert ara. No dic que els poetes no es facin més savis que rics; això és veritat i no ho discutiré. Només dic que, si aquest fos el seu problema principal... Un poeta és torna més savi que ric, vale, i què? La satisfacció de saber-se poeta no és paga amb diners. I la saber-se un bon poeta i no un versificador més, ja n’hi t’explico. A més, també hi ha un moment de la vida en que t’has de decidir entre ser ric o ser alguna cosa, i saber-te un bon poeta et pot consolar perfectament de no ser milionari. En canvi, per més milionari que siguis no podràs comprar el ser poeta, perquè la poesia és un do. Un do una mica torraperes, però un do al cap i a la fi. A més, encara estic investigant si la poesia dolenta també ho és, un do, o, més concretament, quina explicació té que existeixi la poesia dolenta si la poesia és un do. Sereu informats d’ulteriors descobriments...