dilluns, 28 de febrer del 2011

Protagonisme

De vegades, no es tracta de ser protagonista de la Història, així en majúscules... de vegades només es tracta de ser el o la protagonista de de la teva pròpia vida... de la teva pròpia pel·lícula... la teva pròpia història...

diumenge, 27 de febrer del 2011

Cremar l’espelma

Ahir sentia per la radio que un artista a qui jo admiro molt –i que ara ja és mort- va començar a prendre substàncies estupefaents per ajudar-se a poder actuar en més de tres-cents concerts a l’any. El primer que em ve al cap és: perquè nassos necessitava fer tants concerts a l’any? Era alguna cosa més que la seva ambició el que li empenyia? Segurament no necessitava fer tants concerts a l’any per sobreviure... Es clar que la cosa canvia quan, en comptes de parlar d’ambició, parlem d’exigència artística, i del nivell que ell volia donar com a artista, que pot venir donat per una necessitat interior d’autoexigència i pot no tenir res a veure amb els guanys de cada concert. És evident que els discos que tinc d’ell i que tant m’agraden potser no serien el mateix si ell no hagués fet tres-cents concerts l’any (tot i que sóc conscient de la possibilitat de trucar els discos, però sé que ell no sonava gaire diferent). Em sembla legítim que un artista –o qualsevol persona en la seva feina- aspiri al màxim de l’auto-exigència. Però de vegades estem tan ocupats en voler sempre més que no ens adonem que hem començat a cremar l’espelma pels dos cantons. I de vegades ho fem per coses que, en realitat, no necessitem, o que podríem passar amb menys... No dic que no s’hagi de tenir ambició o exigència cap a la pròpia feina o el propi art; només dic que s’ha de saber veure quan al canó dels objectius la bala que hi cremem som nosaltres mateixos...

dissabte, 26 de febrer del 2011

Bany i massatge

Sembla que si ja no sóc anònima hauré de mirar de quedar bé... Us en recordeu d’un dia en què vaig dir que al Jordi Basté li faltava cultura per conduir un programa con el que condueix? Bé, doncs me l’he escoltat amb més atenció i és veritat que ell té les seves limitacions, però els convidats que té al programa (no tinc raons per pensar que no els hagi escollit ell), doncs aquest convidats complementen molt bé les seves llacunes. Quan ell diu alguna cosa de la que no sap gaire res o no hi ha reflexionat prou –cosa que passa sovint- hi ha sempre el convidat que el posa al seu lloc i diu el que s’ha de dir des de la perspectiva d’algú que en sap. Que es deixi posar al seu lloc per persones que en saben més que ell té molt de mèrit, un altre aprofitaria que dirigeix el programa per tenir sempre raó i per convidar gent que li donessin la raó. Llavors potser sí que faltaria cultura, al programa, però mentre convidi a gent que en sap més que ell, aquesta carència no és un defecte, i en Basté adopta molt encertadament el paper de nen curiós que pregunta i que li escau tan bé. O sigui que d’acord, la cultura d’en Basté té les seves limitacions, però amb la gent que convida al programa les sap llimar molt bé, aquestes limitacions.

Una altra cosa són les ganes que té de presentar el programa. A la radio, quan algú fa un programa sense ganes, es nota de seguida; el que passa és que normalment tots els que surten per la radio matarien per sortir a la radio, i com que gairebé tots els programes es fan amb entusiasme no sembla que l’entusiasme a l’hora de fer un programa sigui una característica a destacar perquè es dóna per feta. Doncs bé, quan el Basté agafa el micròfon la radio vibra. Té moltíssimes ganes de parlar i sortir per la radio, i això transmet alegria i bon rotllo i fa que el seu programa tingui un ritme que fa de bon escoltar.

Es a dir que vaig dir que al Basté li faltava cultura per dirigir un programa com el que dirigeix... i potser sí que és així, però s’ho sap suplir molt bé. Tenia raó la comentarista que em va dir que era un gran comunicador. Potser no és un gran savi, però és un gran comunicador.

Per cert... un dia van dir que en Basté escolta els programes esportius d’ona fm a la tarda quan no treballa. Basté! Recargolins! Què és això d’escoltar programes esportius? A les tardes hauries d’estar llegint als clàssics grecollatins!

dimecres, 23 de febrer del 2011

Disculpen si albergo sombras

«Voy de asombro en asombro. Leo el pasado sábado en El País a Manuel Rodríguez Rivero que cuenta cómo la editorial Harper Collins ha introducido en sus contratos una "cláusula moral" por la que la compañía se reserva el derecho a rescindir contratos "si la conducta del autor evidencia una falta de la debida consideración hacia las convenciones públicas y morales... (sic)". (...)

Y pienso: "Quizá me esté equivocando al sobresaltarme, y obligando al hombre a ser bueno se logrará la sociedad libre que anhelaba Rousseau..."

No lo creo. No creo que ni el ojo avizor de las editoriales ni la espada justiciera de los medios de comunicación nos hagan mejores, quizá sí más cínicos, menos espontáneos y más amargados; lo hemos visto antes en otras represiones, como la caza de brujas de McCarthy, donde no hubo ni muertos ni exiliados pero sí grandes círculos intelectuales que se autocensuraban para no ser reprendidos.

Enjuiciar moralmente a alguien es siempre una mala costumbre que quizá no podamos dejar de hacer en nuestros círculos reducidos, pero cuando el enjuiciamiento pasa a ser popular deberíamos saber que desaparece la razón y el mando lo toman las emociones, y éstas son capaces de apedrear al primero que ofenda.

Con moderaciones de estilo Gran Hermano, que obligan a comportarnos de una manera homogénea, lo que está en juego es la libertad individual y de expresión de todas las personas públicas en sus espacios personales (sean públicos o privados), así como también la diversidad de opiniones.

En mi ingenuidad, creía que la actividad de crear no tenía que ir unida a la moral; que, por ejemplo, un escritor podía escribir una gran obra y ser a la vez un sinvergüenza, un chivato, un indeseable. Quizá al cerrar el libro no pensara como Holden Caulfield que "ojalá el autor fuera amigo mío y pudiera llamarlo por teléfono cuando quisiera", pero, sin duda, lo seguiría leyendo y seguiría queriendo saber sus opiniones, aunque fuera para disentir.

Siempre he pensado que estaba viviendo la época más libre jamás habida en la existencia humana, la única en la que yo me veo capaz de sobrevivir (en las anteriores me hubieran quemado en la hoguera, o echado a los leones, estoy convencida), pero con estas nuevas tendencias de correctismo político no estoy segura de salir incólume; ya no es posible albergar sombras».

06-2-2011
Beatriz Celaya
(de la revista digital dosdoce.com)

diumenge, 20 de febrer del 2011

De teves a meves

Us heu fixat en la contradicció del meu post d’ahir? Per una banda em fa por que el blog serveixi per fer safareig sobre mi i alimentar la morbositat (al cap i a la fi tinc una malaltia mental) i per l’altra em sap greu no ser completament anònima per poder dir pestes i desballestar a qui jo vulgui. Es a dir, que no m’agrada que es faci servir el blog per criticar-me però m’agradaria fer-lo servir per criticar. Ja ho diuen, com canvia la cosa, de teves a meves...

dissabte, 19 de febrer del 2011

El bloqueig definitiu

O sigui, que hi ha gent amb qui em trobo anant pel món (sortint al carrer) que ha llegit el meu blog... Quina vergonya! Això era millor quan em sentia una escriptora anònima i sabia que ningú conegut s’ho llegiria. Em pensava que la cosa no tenia cap interès per ningú que em conegués... però suposo que a l’hora de poder criticar-me i fer safareig sobre mi un blog com aquest proporciona tota la morbositat necessària... Ja he fet bé de no dir segons què... Sempre he anat amb compte amb el que dic, però ara... Potser ni tan sols valdrà la pena continuar publicant-lo... Em fa molta vergonya saber que gent coneguda llegeix el meu blog... Aviam si aquest serà el bloqueig definitiu! De totes maneres, no podré escriure tan despreocupadament, cosa que no m’agrada gens, encara que amb la meva despreocupació sé que de vegades ha fet mal a algú. Ja fa dies que m’ho veig a venir, primer només eres sospites, però... Vaja, vaja. Quina vergonya!

Això ho he observat moltes vegades llegint blogs: hi ha dos tipus de blogs, els que tothom sap qui els escriu, l’autor signa amb nom i cognoms reals, i en aquest cas només hi ha coses positives, sempre s’intenta quedar bé amb els altres (o amb els seus) i son avorridíssims, o els blogs en que els seus autors són completament anònims en que es diuen els pestes que calgui i són molt interessants, però que quan deixen de ser anònims la cosa canvia: o desapareixen o es tornen correctes, correctíssims. No vull dir que el meu blog hagi estat mai incorrecte, però, sabent que hi ha gent que em coneix –jo no els conec- que el llegeix em fa l’efecte que no podré parlar tan a “tomba oberta” com abans, perquè són coses que a moltes d’aquestes persones no els diria... ni que em matessin, vaja!

O sigui que, llavi clos no entren mosques, i el blog s’haurà de tornar correcte, avorridíssim i procurar quedar bé amb tothom... no fos cas! M’han ben aixafat la guitarra. I si no puc dir el que em passa pel cap com si ningú conegut s’ho hagués de llegir això no té cap gràcia...

divendres, 18 de febrer del 2011

Optimopatía (microcuento)

«—Soy una optimista patológica, doctor, y lo mío no tiene remedio.
—Bueno, no se angustie. Tómese una de éstas después de cada comida y verá como, poco a poco, comienza a sentirse triste.
Miro el nombre del medicamento, escrito en la cajita que acaba de entregarme el médico: Tristocina.
—¿Y es eficaz?
—Lo es, pero a veces los efectos no se notan hasta al cabo de seis meses. No se intranquilice.
Ya en casa, leo el folleto que acompaña a las pastillas: "Efectos secundarios: en un 1% de pacientes se han descrito cuadros depresivos que algunas veces conducen al insomnio, la paranoia o incluso el suicidio".
Me tomo la primera pastilla a la hora de la cena. Me pregunto si existirá un fármaco parecido de uso pediátrico, porque mi hija presenta los mismos síntomas que yo. También ella ve siempre el lado bueno de las cosas, ríe sin parar, nunca cree que los problemas sean graves, habla deprisa y con seguridad, todo le parece hermoso, tiene mil proyectos...
Un año después, el médico me pregunta:
—¿Qué tal? ¿Cómo sigue de su optimismo?
—Mucho mejor, doctor. Ahora la vida me parece una mierda pero la gente ya no me mira mal.
—Claro, mujer, ya se lo dije. Ahora es usted como ellos. No tienen nada que temer.»

Care Santos
(del blog Silencio lo demás)

dijous, 17 de febrer del 2011

Perill: eloqüència...

Us en recordeu d’un banc que deia que era “el teu altre banc”, que pretenia donar uns interessos fabulosos i en el qui t’hi podies apuntar fent un sol click? Doncs amb la crisi es van trobar que aquest precisament va ser el problema: molta gent va fer click i es va desapuntar del banc i dels interessos fabulosos, i el banc se’n va anar a cap pistraus, tot això només amb un sol click.

Sé que internet és un invent fabulós que permet tenir relacions amb altres persones a un sol click de distancia. Però el fet que estiguin a un click també fa que es puguin desapuntar de la teva vida amb un sol click. M’ho he passat molt malament per això, i he decidit que de moment no penso tenir més relacions “a un click de distancia”, d’aquestes per correspondència. Per mi, que sóc una persona una mica tímida i tallada quan no conec a la gent, relacionar-me per escrit és molt més fàcil. L’eloqüència brolla. Però aquest és el problema, precisament, que llavors veus a la persona “en directe” i potser no tens el valor de dir-li el que li has dit per escrit. Per tant, s’ha acabat: a partir d’ara i de moment només relacions “en viu i en directe”, i l’internet només per quedar, i si quedo tallada o balbucejo o he de fer servir eufemismes perquè no en sé més ja ho arreglaré d’alguna altra manera, però no per escrit. Em prohibeixo a mi mateixa escriure cartes eloqüents, o simplement escriure sobre el tema, perquè escrivint també pots fer mal a algú sense adonar-te’n, i segons com semblar un elefant en una botiga de porcellanes, cosa que ja procuraries no ser en persona. Doncs prou. He dit.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Tastet de no-res

Una vegada vaig sentir per la radio a un explorador-viatger-aventurer que explicava que volia travessar l’Antàrtida, ja hi havia fet algunes incursions. Deia que ho feia perquè en el caminar sol enmig de la immensitat del no-res kilòmetres i kilòmetres, en la solitud y el desemparament absoluts, hi havia alguna cosa que l’havia enganxat. El no límit del no-res absolut l’havia enganxat. A part d’això, estar sol enmig del no-res li servia per aprendre a destriar els pensament subsidiaris, ordenar les idees i saber què era important per ell.

Evidentment, una persona del carrer no té ni l’energia ni els mitjans per anar a provar el beuratge del no-res a l’Antàrtida, però... proveu de asseure-us al sofà de casa vostra amb la tele, el mòbil i l’ordinador apagats... Ja m’ho sabreu dir si no teniu un bon tast de la immensitat del no-res! I això serveix per aprendre a destriar els pensaments subsidiaris sense necessitat de fer cap kilòmetre. No cal anar-se’n a la Antàrtida per tastar la immensitat del no-res. La vida sense aparells electrònics és prou plena de no-res per si mateixa.

dissabte, 12 de febrer del 2011

Mala peça al teler

L’altre dia vaig dir que no es tractava de ser ric sinó de poder sobreviure fent una feina que t’agradi. Suposo que si teníeu això i per culpa de la crisi us heu quedat sense feina aquestes paraules us sonaran a burla... Malgrat això jo conec casos de gent a qui el quedar-se sense feina per culpa de la crisi els ha donat el valor d’emprendre el que realment volien fer i mai s’hi havien atrevit... Ara, si al crisi us ha deixat sense feina d’una cosa que us agradava teniu mala peça al teler... No sé què dir-vos.

divendres, 11 de febrer del 2011

Vulnerabilitat

Abans d’ahir una senyora gran per la radio va dir una cosa interessant: va dir que hi ha gent més vulnerable que d’altres als bombardejos de la televisió, el cinema i la publicitat, i que no podem criticar a la gent que es deixa menjar el coco i es deixa induir a no sentir-se satisfets amb el seu cos, amb el que tenen o amb la vida que duen. El bombardeig per conduir la insatisfacció humana, aquest voler sempre més, que és una característica natural de les persones, cap a un objecte de consum determinat i que ens rasquem la butxaca en allò és exhaustiu i constant. No es pot culpar als que són vulnerables a aquest bombardeig i es deixen conduir cap a gastar els seus diners en estiraments facials, cremes anti-arrugues i iogurts orgàsmics.

No cal que ningú ens pressioni per voler sentir-nos joves i atractius, però cal que se’ns pressioni perquè el nostre desig de sentir-nos joves i atractius sigui conduït cap a comprar aquell producte en concret. Això fa que la pressió des dels mitjans cap a la joventut i l’atractiu sexual, que saben que són coses que venen, sigui, no sorda i constant, sinó sorollosa i incansable.

Estic d’acord que hi ha gent que és més vulnerable que d’altres a aquest bombardeig, i no se’ls pot tractar d’insensats perquè es deixen influir i fan el que fa tothom. Però... però.

dijous, 10 de febrer del 2011

Posi un poeta a la seva vida

Avui he sentit per la radio una frase que m’ha impressionat. Algú ha dit: “ens passa com al poeta, ens fem més savis que rics...”. Gran frase, sí senyor. No sabia que el problema principal dels poetes fos que es tornen més savis que rics... Si això fos un problema suposo que es deixarien de versos i es farien economistes, no? Vull dir, si del que es tracta és de fer-se ric. Però el problema no és fer-se ric. El problema és poder guanyar-te la vida fent el que t’agrada. De vegades ens venç la cobdícia i confonem poder sobreviure fent alguna cosa en la que creiem amb nedar en l’abundància. Per mi són dues coses diferents, com és diferent el poder tenir una vida sense privacions de tenir una vida de luxe i malbaratament, o viure amb uns diners guanyats fent alguna cosa que t’agrada que deure a algú uns diners o uns mitjans de vida pels que has hagut de renunciar a una part de tu mateix. Fins i tot ho deia el Quijote a en Sancho, això, no s’ha descobert ara. No dic que els poetes no es facin més savis que rics; això és veritat i no ho discutiré. Només dic que, si aquest fos el seu problema principal... Un poeta és torna més savi que ric, vale, i què? La satisfacció de saber-se poeta no és paga amb diners. I la saber-se un bon poeta i no un versificador més, ja n’hi t’explico. A més, també hi ha un moment de la vida en que t’has de decidir entre ser ric o ser alguna cosa, i saber-te un bon poeta et pot consolar perfectament de no ser milionari. En canvi, per més milionari que siguis no podràs comprar el ser poeta, perquè la poesia és un do. Un do una mica torraperes, però un do al cap i a la fi. A més, encara estic investigant si la poesia dolenta també ho és, un do, o, més concretament, quina explicació té que existeixi la poesia dolenta si la poesia és un do. Sereu informats d’ulteriors descobriments...

dimecres, 9 de febrer del 2011

L’embriaguesa com a necessitat cultural

Sembla que en la nostra cultura occidental la gent té una gran necessitat d’embriagar-se en ocasions especials. Vull dir, per exemple, els nord-americans, que s’embriaguen per la Super-Bowl, per exemple, o, sense anar més lluny, aquí, on sembla obligatori embriagar-se per Cap d’Any i Sant Joan. Més enllà del factor cultural i del factor de ritual de pas, em sembla curiós que la gent de la nostra cultura necessiti allò que en la meva època en deien “desfassar” periòdicament, i, sobretot, fer-ho quan tothom ho fa, no anés a pensar algú que som uns borratxins... De què ens estem escapant quan fem servir la “vàlvula d’escapament” que representa la borratxera? El curiós del cas és que tota aquesta gent que s’embriaga per festes assenyalades pensa que fer-ho és el seu dret, que fent-ho està fruint al màxim de la vida i li està esprement tot el suc, i que a més si ho fa és contra el poder repressor; es pensen que s’emborratxen perquè tenen els collons i la valentia de fer una cosa que no és permesa, o com a mínim que no està ben vista. Es a dir que els que s’embriaguen són uns enrotllats que no accepten l’ordre establert. Per demostrar que són enrotllats i que van contra el poder s’embriaguen i desfassen només el dia que els es permès per tradició fer-ho.

M’agradaria que la gent que té periòdicament la necessitat d’embriagar-se es preguntés: els executius de les grans multinacionals s’embriaguen periòdicament? Els qui dirigeixen el món, i per descomptat la seva vida, tenen necessitat de “desfassar”? I, sobretot, de desfassar el dia en que els diuen que poden fer-ho? ¿Que tothom s’embriagui per Sant Joan vol dir que és bo per nosaltres embriagar-nos per Sant Joan? Es que, tu no ho deus saber perquè no beus, però, emborratxar-se és divertit... Ah, doncs si és tan divertit fem-ho, fem-ho... Només faltaria deixar de fer una cosa divertida!

No serà que trobes emborratxar-te divertit perquè no tens una vida divertida? Suposo que és més fàcil tenir una vida que no val res i sortir a divertir-te de tan en tan, que lluitar perquè la teva vida valgui la pena cada dia...

dimarts, 8 de febrer del 2011

Luxe i sexe: PUBLICITAT

Als que llegim ens han de dir de vegades que el món no és com als llibres, o, més concretament, que el món no s’acaba als llibres... Però... i els que no llegeixen llibres i només miren la televisió? Saben que el món no s’acaba a la televisió? A la gent que només mira la televisió els diu algú que el món no és tal i com surt a la tele? Que la gent de la tele no és com la gent del carrer? Els diu algú que el luxe de la tele és de cartró-pedra i que el sexe tan fàcil i satisfactori entre gent que no es coneix és irreal? Els diu algú que luxe i sexe falsos busquen només una cosa d’ells, UNA SOLA COSA? Que us rasqueu la butxaca, sí, sí... Per què la gent corren com desesperats darrera de pastanagues de pórex-pan dient més, en vull més? Hi té alguna cosa a veure aquest mecanisme d’insatisfacció perpetua que és la tele? La capacitat d’apagar la tele és una de les millors coses que m’ha passat a la vida, i m’ho ha donat això tan perillós i que t’allunya tant de la realitat... els llibres... i també la radio.

Sacralitzo els llibres? I no és millor sacralitzar els llibres que el cul de la Carbonero? Com si l’haguéssiu de tocar mai!

I em direu: no mires la tele, però escoltes la radio. No és la radio una mica més del mateix? Com a persona que escolta la radio des de fa anys, només puc dir que no és el mateix que la tele si se sap escoltar, encara que també té els seus perills: la publicitat indiscriminada, sobretot. Si se sap què s’escolta, la radio pot ser una finestra oberta al món, a les persones i a la música d’una manera que la tele, amb les seves imatges falses i amb la il·luminació retocada mai podrà ser. I, encara que no és el mateix la gent que surt a la radio que la gent que et trobes pel carrer, són més propers, més autèntics i diuen coses de més qualitat els que surten per la radio que els que surten per la tele. Fins i tot els programes cutres de la radio són millors que els programes pretesament culturals de la tele. I pensar que la gent només escolta la radio quan per la raó que sigui no pot tenir la tele engegada!

Si se sap escollir, un llibre pot estar més a prop del que li passa pel cap a algú del carrer que qualsevol altre artefacte. I un llibre pot servir per moltes altres coses.

Jo sóc de llibres i de radio. La tele és pels borregos. Per Nadal, ocasió de celebracions familiars i de tele engegada, vaig veure un gos que, només lladrant, conduïa un grapat d’ovelles fins a un cercle de guix marcat a l’herba: una metàfora perfecte de la gent que s’acaba de comprar el nou producte que anuncia la tele. Les ovelles ja han entrat al cercle de guix! Visca! Aplaudim tots, si-us-plau.

I em direu: parles com si la publicitat fos dolenta, quan és el mecanisme que greixa el nostre sistema capitalista i consumista. Si no hi hagués publicitat, no es vendrien els productes fabricats per la nostra indústria (nostra?), es perdrien llocs de treball i molta gent no podria sobreviure. Que és precisament el que passa ara amb la crisi al nostre país, que es perden llocs de treball. Vols agreujar la crisi dient-li a la gent que no ha de fer cas a la publicitat? Si escoltant un anunci i deixant que els convenci estan aixecant l’economia i el país! Bueno, doncs, aplaudim tots...

I encara una altra cosa: el luxe i el sexe són coses molt agradables, quan són reals. No estic dient que el luxe i el sexe no existeixin o que siguin pecat ni res d’això. Només dic que el luxe i el sexe de la televisió són irreals, i que estan destinats a que comprem coses... Parlo en contra del luxe i el sexe únicament com a mecanisme de manipulació. Tothom és ben lliure de posar a la seva vida tot el luxe i tot el sexe REALS de que sigui capaç. I de decidir per si mateix què són aquestes coses per ell, no el que li diu la tele que són.