Cadenes de diàleg

Francisco Umbral titula el seu Mortal y rosa per un vers de Pedro Salinas pertanyent al recull La voz a ti debida. I Pedro Salinas titula el seu recull La voz a ti debida per un vers de Garcilaso de la Vega. Son els escriptors d’una mateixa tradició literària establint un diàleg permanent. Ara serè mala pècora, però... vosaltres creieu que podríem trobar una cadena de títols o de referències equivalent en la literatura catalana? (Si algú la sap, que em deixi un comentari explicant-la, siusplau.) I compte, amb això no vull dir que la literatura catalana sigui inferior, sinó que, simplement, no hi ha tanta gent que la pràctica o que l’hagi practicat i per tant la pressió per l’excel·lència sempre ha sigut molt menor... W.B. Yeats i James Joyce, podent escriure en irlandès i ser els grans escriptors de la llengua irlandesa, van triar d’escriure en anglès i d’aquesta manera esdevenir universals. El fet que hi hagi molta més gent que practiqui la literatura en una determinada llengua és el que, al final, dóna seriositat a una tradició literària. Pot semblar injust dir això, però és així. En aquests temes la qualitat és una conseqüència de la quantitat. Si hi ha molta més gent que fa una cosa, hi ha moltes més possibilitats que entre els que la fan n’hi hagi algun de bo o un nombre raonable de bons. I al final és això el que dóna categoria a una tradició literària. En un món massificat com el nostre, les minories ho tenen cru, sempre. Però, per exemple, la llengua italiana també es considera a si mateixa una llengua minoritària i en canvi compta amb una gran tradició literària que arriba als nostres dies. No vull dir res amb tot això, només deixo anar aquestes dades per a la reflexió.