divendres, 31 de desembre de 2010

2005

Propòsits per l'any nou: continuar fruïnt amb la lectura, anar més a la biblioteca, llegir més en català, llegir més clàssics i actualitzar aquest bloc periòdicament.

2006

Propòsits per l'any nou: continuar llegint, llegir tot el que pugui de la matèria de Bretanya, acabar El Quijote, llegir més de Paul Auster, llegir més de Frank McCourt, llegir Rayuela, de Julio Cortázar, llegir el Tristam Shandy, d'Sterne, llegir més en català, anar a la biblioteca i no endarrerir-me amb les dates de devolució i continuar fent el bloc.

2007

Propòsit nº 1: fer alguna cosa seriosa amb la meva vida sense deixar de fer el blog. Aquest propòsit és molt important, gairebé diria que de vida o mort.

Propòsit nº 2: deixar que la poesia envaeixi la meva vida (això vol dir llegir com a mínim un poema cada dia...)

Propòsit nº 3: escriure "de debò". Ja he fet algunes provatures. Sé que, qualsevol cosa que escrigui, mai podrà ser gaire diferent del que escric pel blog. Jo sóc jo i això no es pot canviar. Però intentarem parir alguna cosa amb més alè que un post... Aquest, és, de fet, el gran repte.

2008

S’acaba l’any 2008 i suposo que és moment de fer balanç. Un any més. No puc dir que hagi estat un any dolent (he trobat feina), tot i que moltes coses no han sortit com voldria. Però, suposo que s’ha de ser optimista i destacar el positiu que hi hagi pogut haver, i que hi ha hagut, és clar. Sóc igual de pobre que fa un any, i, amb algunes comptades i honroses excepcions, estic igual de sola. No he complert el propòsit que em vaig fer l’any passat de fer alguna cosa seriosa amb la meva vida, ni el que vaig fer fa dos anys de llegir el Quijote, ni el que vaig fer l’any passat d’escriure alguna cosa a part del blog... L’únic que he complert ha estat el de llegir poesia. Però ara resulta que la poesia s’ha convertit pràcticament en l’únic que llegeixo, i suposo que els extrems tampoc són bons. Però llegir poesia m’està ajudant a “capturar imatges”, i això crec que és important si vull escriure. De totes maneres, si d’alguna cosa m’he adonat aquest any és que més important que escriure és poder guanyar-se la vida i ser mestressa del propi destí. Aquesta continua sent l’assignatura pendent i el repetit propòsit que em faig per l’any nou: ser capaç de guanyar-me la vida. Ja no dic escrivint, però sí fent alguna cosa que jo sigui capaç de fer i que no m’agredeixi espiritualment, com si que han fet algunes feines que he tingut, tot i que m’imagino que si tu que llegeixes això ets una persona que treballa suportant una gran pressió i te’n surts, passaràs per les meves ratlles més aviat amb menyspreu de lo bleda que sóc. És veritat. Sóc una bleda a qui no se li posa bé que la cridin o que la humiliïn o que l’exprèmin fins a l’esgotament, i suposo que això és un problema alhora d’empassar tal i com s’ha d’empassar avui en dia en algunes feines. I parlo de feines de fàbrica o d’oficina, no feines d’extractor de cru en una plataforma petrolera al mig del Bàltic. En fi. Que fer-me gran és la meva gran assignatura pendent.

També aquest any, ara blocairement parlant, vaig pensar-me que volia deixar d’escriure el blog, així de radicalment i per sempre, però la conseqüència és que el meu blog va desaparèixer, però que en tinc un altre mig amagat en el que ja m’he adonat que no deixaré d’escriure de moment, encara que passi dies en blanc... En conclusió, puc dir que blocairement parlant no tinc remei... Suposo que es tracta d’un entreteniment inofensiu, tot i que és una cosa més additiva del que pugui semblar, i també em penso que haurem d’esperar alguns anys perquè algú estudiï si és perillós... De totes maneres, si és perillós per la salut mental em sembla que per mi això no representa cap problema... Vull dir que ja no vindrà d’aquí...


Brindo amb tots vosaltres per un 2009 ple de prosperitat, de salut, i de gent que us estimi!

2009

(no vaig escriure res especial ni vaig fer propòsits)

2010

(no escric res especial ni faig propòsits, tot i que el que he anat escrivint en anys anteriors continua sent vàlid)

dijous, 30 de desembre de 2010

Ecos novelescos

Me’n recordo que Emma Bobary, abans de la “caiguda” en el luxe i els homes, volia al mateix temps morir-se i anar a viure a París... jo, en aquest moments, en l’any que s’acaba, voldria al mateix temps morir-me i no parar d’escoltar programes esportius per la ràdio. Ni tan sols música clàssica, només programes esportius... Ara, mira que si jo caic “en el luxe i els homes”, serà digne de ser vist...

dimecres, 29 de desembre de 2010

Les dues vides de l’ànima

Estic segura que hi ha que pensa si m’he begut l’enteniment publicant una cosa com Les set vides de la pell, que més que un post sembla el full de ruta d’una secta... (una secta que no pren el sol). Que consti que jo no vull predicar res, només m’ha vingut bé posar per escrit algunes –poques- certeses que he anat recollint durant aquest darrers temps. No pretenc que tot el que hi he escrit sigui veritat ni que jo practiqui tot el que hi explico, però sí que són petits detalls en els que crec. Entenc que no us agradi rebre consells, i que això no és un blog d’auto-ajuda ni res que se li assembli (tot i que, ara que hi penso, un dels meus somnis sempre havia estat escriure un best-seller d’auto-ajuda...). Bé, en tot cas, un post més per ser llegit i oblidat. M’hagués agradat escriure més tros. Trobo que en el text hi ha una visió massa idealitzada de les relacions humanes, que s’idealitza l’amor com una cosa bona, quan les persones tenim les nostres parts “obscures” que de vegades són difícils d’estimar... Si algú us estima de debò també ha d’estimar la vostra part “obscura” o negativa... (hi ha gent que la té més obscura que d’altres...). Estimar algú per anar de festa i en els moments bons és molt fàcil. Estar al seu costat en un moment difícil o quan descobrim que no es comporta com esperàvem és el que realment costa. Vaig llegir un text que parlava que tots volem poder treure’ns la màscara davant d’algú... Una cosa que sempre he envejat dels delinqüents, lladres i mafiosos i que me’ls fa atractius és això, que no porten aquesta màscara de “correcció”. Encara que facin coses que objectivament no s’haurien de fer, acostumen a ser molt més sincers que les altres persones respecte a les seves pròpies necessitats o sobre que és el que mou realment als altres. Els delinqüents són més sincers amb si mateixos respecte la seva part "obscura". Treballar fora de la llei requereix un coneixement de la part negativa de la naturalesa humana per sobre de la mitjana, justament el que falta a la gent que no treballa fora de la llei: una auto-consciència més gran d’aquesta part negativa, que nosaltres també tenim, encara que no estigui tant desenvolupada com la d’un delinqüent o tiri cap a un altre cantó menys monetari. Per exemple, la part negativa d’un malalt mental no té res a veure amb la part negativa d’un delinqüent, i en canvi pot costar molt més d’acceptar. La part negativa d’un home d’èxit, per exemple, podria ser la seva ànsia de poder i desig de dominar als altres, i aquesta part negativa està plenament acceptada socialment en els homes d’èxit. Jo no dic que s’hagi de lluitar contra la part negativa, perquè això seria absurd i llavors sí que semblaria que vull fundar una secta; som com som, i es tracta de com és el món, no de com hauria de ser, de com son les persones, no de com haurien de ser. Només dic que per poder dir que estimem de debò algú hem d’haver descobert la seva part negativa i l’hem d’haver acceptat. Això serveix també per nosaltres mateixos, per acceptar-nos i estimar-nos a nosaltres mateixos. Evidentment, sempre hi ha coses que són inacceptables, com la violència de gènere, o un assassinat, per exemple, però jo no parlo d’una part negativa tan extrema, sinó de la part negativa de cada dia. Parlo de coses com l’egoisme d’algú, per exemple, o la seva desaprovació constant, coses així... que sabem que hi són i no les canviarem, però que tampoc podem liquidar encara que no ens agradin. En fi, no voldria pas posar-me a donar consells. L’únic que m’agradaria repetir és que valdria la pena asseure’s a la “cadira de pensar” una estoneta al dia, sense que això vulgui dir que estiguem castigats, i reflexionar i descobrir quines són les nostres pròpies idees, personals i intransferibles, sobre això, i sobre tot. Hi ha qui no s’ha parat a pensar mai profundament en res... però també hi ha qui necessita no pensar profundament en res per ser feliç, que si pensen massa s’agobien. De vegades, començar a pensar és com aquelles grans extensions de fitxes de dòmino, que si en cau una comencen a caure totes l’una darrera l’altre... De vegades pot ser molt perillós fer caure la primera; no tothom està preparat. Doncs això, que els més important és que cadascú és doni els seus propis consells i descobreixi el seu propi camí i les seves pròpies certeses. El sistema “E”: es a dir, “E”spavilar-se per un mateix.

dimarts, 28 de desembre de 2010

Casament a la vista

Dins el meu pla-maquivèlic-per-ser-algú-dins-la-literatura-catalana (cosa que per altra banda ja sabeu que penso que no té gaire mèrit), he decidit donar el cop definitiu: com que escrivint ja veig que no arribaré enlloc, i publicant una foto en bikini m’expulsarien del país, he decidit treure “l’arma secreta”: em caso amb en Quim Monzó. Sí, sí, ens casem. Ens vam conèixer el Sant Jordi passat, jo li vaig demanar que em firmés un llibre, i com que ja sabeu que fa uns anys si posaves “erecció permanent” al cercador sortia en Quim Monzó... Total, que vam sintonitzar molt bé (no sé si gràcies a això), i després d’uns quants mesos d’exploració mútua ens casem. No confirmo ni desmenteixo al cercador. Per fi em convidaran a l’esmorzar d’escriptors que es fa per Sant Jordi! Per cert, ens casarem al Palau de la Música... No diré que esteu tots convidats, perquè em fa por que això de ser escriptor no dóna per tant, però podeu prendre una copeta de cava a la nostra salut (pagant vosaltres, evidentment... som escriptors, no tontos.. i, a més, catalans...). Hem decidit vendre l’exclusiva del casament al Tot i més, i amb els que ens en donen farem el viatget de noces a Torredembarra. I, com deia en Massagran, això és tan cert com verídic...

divendres, 24 de desembre de 2010

Les set vides de la pell

I

Tenir una pell jove i lluminosa, sense arrugues ni taques, s’ha convertit en el principal objectiu de bellesa de les dones i també de cada cop més homes, a qualsevol edat.

Per tenir una pell sana i hidratada: l’important és no agredir-la. L’agredeix el sol (posar-se moreno, ja que el bronzejat és un mecanisme de defensa) i l’agredeixen els detergents i sabons (que trenquen el mantell hidrolípic que protegeix la pell i la ressequen). Estar molt sovint a l’aire lliure o un excés d’higiene l’envelleixen. Dutxar-se deshidrata, entre els sabons i gels de bany (els gels del super són detergents) i l’aigua potable de les nostres aixetes, que és calcària o “dura”: l’ideal seria poder-se dutxar amb aigua termal o mineral i amb un gel de bany de farmàcia. Caldria posar-nos uns guants cada cop que haguem de rentar els plats o netejar fent servir detergents, sabons o lleixius. (És millor un gel de bany de farmàcia barat que un gel de bany detergent de supermercat car.) El gel de bany de farmàcia s’anomena gel dermatològic.

Llocs on la radiació solar és màxima: a alta mar, a muntanya i als tròpics. Als països mediterranis, el sol pica de març a setembre, principalment des de les 12 del migdia a les 5 de la tarda.

El 70% per cent de les dones espanyoles no es creu el mite de la “bellesa en un pot” que representen les cremes de perfumeria, i moltes només fan servir remeis casolans. L’Oli d’oliva té molt bona premsa. Respecte als trucs de bellesa casolans, jo no sóc partidària de fer malbé menjar havent-hi a les botigues productes específics, però cadascú por fer el que vulgui. Hi ha qui diu que res del que et posis “per fora” et pot fer gaire efecte... que s’ha de tenir cura de la pell des de dins, amb una nutrició adequada i bebent força aigua. Això està molt bé, però les agressions del sol i dels detergents actuen “des de fora”... i si les agressions fan efecte “des de fora”, la protecció també pot fer efecte “des de fora”.

Convé fer servir una crema hidratant de farmàcia, encara que no cal cada dia, amb un cop la setmana ni ha prou, i una crema solar amb un factor de protecció alt (també de farmàcia) si hem d’estar molta estona a l’aire lliure. Les cremes s’ha d’escampar per la cara, el coll, l’escot i les mans després d’haver-los rentat (amb aigua termal o mineral i amb un gel adeqüat), ja que si hi ha brutícia o els porus estan obstruïts no penetra tant. S’ha d’escampar amb un massatge suau, amb els dos dits interiors de la mà, en la direcció de l’estirament facial.

A l’hora d’escollir una crema hidratant ens hem de fixar que contingui silici orgànic, és a dir, substàncies vegetals procedents de les plantes. No ens deixem enredar per les cremes de pols d’or, de perles o de diamants, perquè només ens estan venen luxe a un preu molt car, no efectivitat. El que funciona són els extractes vegetals.

Convé beure força aigua i alimentar-se adequadament, prenent aliments frescos i molta fruita i verdura, tot i que no cal oblidar els hidrats de carboni ni les proteïnes, ni tampoc els greixos, que també són necessaris. S’ha de trobar un equilibri, menjant de tot i no renunciant a res però sense cometre excessos. Una cosa que caldria evitar és la bollería industrial i el menjar ràpid; el menjar casolà preparat per nosaltres mateixos amb productes de qualitat és el més aconsellable. Es preferible estalviar en “l’anar mudat” abans que estalviar en el menjar. Es preferible anar a mercat i la carnisseria abans que comprar segons què al super. Fumar i beure alcohol o molt de cafè no és gens bo per la pell. No està sotmès a l’estress també contribueix a tenir un bon to de pell. L’estress fa que emmagatzemem més greixos i estimula les glàndules sabàcees (fa tenir la pell més grassa). Tenir la pell grassa a una certa edat no és necessàriament dolent, perquè és a les pells resseques és on es noten molt més les arrugues. Tot i així l’estress caldria evitar-lo, perquè afecta el nostre to vital.

Així com la crema hidratant i el gel de bany és millor comprar-los a la farmàcia que a la perfumeria o al super, els suplements vitamínics, herbes i càpsules per aprimar-se, tenir cura de la pell i tenir energia que venen a les farmàcies i parafarmàcies normalment no fan res, i si fan alguna cosa és dolent per l’organisme. Del que prometen se’n podrien tenir els mateixos efectes amb una nutrició equilibrada. Si fas una nutrició equilibrada no necessites iogurts per anar de ventre ni alçapils.

Tenir cura de la pell als viatges: anar amb avió resseca la pell; els canvis d’aigua ressequen la pell; la contaminació embruta la pell. Seria ideal poder rentar-se la cara amb aigua termal o mineral per calmar la pell durant un viatge.

El que no se li ha de fer mai dels mais a la pell: exfoliar-la! L’exfoliació és una agressió. En l’exfoliació es tracta de regenerar la pell. Les cèl·lules de la pell tenen la possibilitat de regenerar-se un nombre limitat de vegades en una vida humana. La pell de les persones grans ja s’ha regenerat moltes vegades, i per això ja no té tant bon aspecte. Si fem regenerar la pell d’una manera no natural (que és el que fem amb l’exfoliació), sí, tenim una nova capa de pell fresca en aquell moment, però ho obtenim a costa de gastar una “vida” de la pell, una regeneració. Si la regenerem massa sovint, tindrem molt abans de l’habitual una pell que s’ha regenerat massa vegades, i per tant envellida. No hem d’exfoliar mai la pell, però si ho fem convé fer servir una crema hidratant de farmàcia després d’haver-ho fet a tota la zona exfoliada.

Cosmètics: el que va més bé és no maquillar-se mai, però si no hi ha més remei que fer-ho és indispensable llimpiar-se la pell de la cara amb una tovalloleta humida abans d’anar a dormir. Mai dels mais posar-se a dormir amb la pell bruta de maquillatge! Es aconsellable aplicar-se una crema hidratant de farmàcia abans del posar-se el maquillatge i també un cop ens hem desmaquillat. El maquillatge resseca la pell.

Si ens posem moltes cremes i ens maquillem, és important deixar descansar la pell d’afaits com a mínim un dia a la setmana, perquè respiri.

Trencar-se els grans indiscriminadament pot deixar taques fosques, sobretot en una pell madura. (Normalment les taques fosques les deixen el sol, els medicaments o els embarassos).

Els embarassos o els canvis sobtats de pes també poden deixar estries. Per evitar les estries convé canviar de pes gradualment. També hi ha qui s’unta de cremes anti-estries de farmàcia; no sé si van bé, ara, miracles segur que no en fan. Us asseguro una cosa: si algú està realment interessat en vosaltres, no s’adonarà de les vostres estries.

A l’hora d’assecar-se la pell amb la tovallola convé no rascar-la ni fregar-la amb vigor ni estiragonxar-la, sobretot la de la cara. Cal assecar la pell prement repetidament de manera suau o donant-hi copets tous amb al tovallola. Per la cara caldria tenir una tovalloleta petita sempre neta i suau que fem servir només expressament per això.

Els cabells: són una prolongació de la pell; el clor de la piscina i el sol, la sorra i la sal de la platja els agredeixen molt. Les planxes i els assecadors, els tints, decoloracions i permanents, també els agredeixen enormement. L’assecador només s’hauria de fer servir a l’hivern, quan sortint al carrer amb el cap moll córrem el risc de refredar-nos; a l’estiu no cal, i si tenim els cabells molt curts tampoc cal fer-lo servir mai, si no som fredolics; les altres coses de la llista convé evitar-les, si podem, tot i que sóc conscient que un tint no sempre es pot evitar. Per no agredir tant els cabells amb l’assecador es pot fer servir un assecador iònic; no n’he tingut mai cap entre els mans però es veu que a l’hora de tenir cura dels cabells van molt bé. Si tenim els cabells llargs convé fer servir un raspall de fibres naturals, de pues de porc senglar, si pot ser, que no agredeixen tant la malena. Per donar forma als cabells amb un assecador un raspall sintètic ja ens serveix, però donar-li forma és una agressió a la nostra malena.

Les bones perruqueres aconsellen rentar-se els cabells només un cop cada dos dies. El millor és rentar-se’ls amb un xampú de farmàcia que no l’agredeixi. Els xampuns dels super deixen els cabells meravellosament acabats, són gairebé cosmètics, però són molt agressius, són detergents. Un xampú de farmàcia (de tensoactius suaus) potser no ens deixarà els cabells tant cosmèticament acabats però en tindrà molta més cura. L’ideal seria poder rentar-se els cabells amb aigua termal o mineral. Un truc: si algun dia hem d’anar a algun lloc especial, necessitem estar guapes i vivim en un lloc d’aigües calcàries o “dures”, va bé ensabonar-se els cabells i esbandir-se’ls fent servir una ampolla d’aigua mineral o d’aigua destil·lada. Queden estupendus!

Si tenim els cabells grassos no cal fer servir acondicionador ni mascareta, el mateix greix que produeix el cuir cabellut tindrà una funció de lubricació i protecció si ens el rentem com a molt sovint cada dos dies o menys; si el tenim sec, arrissat o gruixut sí que és aconsellable aplicar-se acondicionador en rentar-se’l –com a molt cada dos dies o menys sovint- i una mascareta un cop per setmana. No sé quins són els productes més adeqüats: ens hauríem de deixar aconsellar en la tria per una perruquera de confiança que hi entengui i que no vagi a comissió. Això també ho hem de fer a l’hora d’escollir un tint.

Si ens rentem els cabells cada dos dies o menys sovint (cosa que va molt bé, per exemple, si tenim tendència a que ens caigui o tenim alguna clapa), observarem com se’ns torna més poblat. Però hi ha el petit inconvenient de que cada dos dies no tindrem el cabell perfecte per anar segons a on: no estarà brut, però tampoc perfecte, estarà greixós, encara que sigui pel greix natural dels cabells, que és el que té la funció de protecció precisament. Els dies que no tinguem els cabells perfectes podem fer servir el truc de Grace Kelly quan no tenia els cabells perfectes: dur els cabells recollits (en un monyo o en una cua de cavall). Això, sobretot si tenim els cabells molt llargs, donarà un aire “xic” i glamourós als nostres cabells untats i trencarà la monotonia de la nostra imatge.

Rentar-se les dents: convé fer-ho cada dia, però amb un cop n’hi ha prou. Fer-ho massa cops al dia trenca el mantell hidrolípic de la boca, que també té una funció de protecció. El que va més bé és fer-ho havent sopat, potser no de seguida sinó quan ja no tenim el bon gust del menjar a la boca; abans d’anar a dormir, perquè la càries actua mentre el cos descansa. Convé canviar de raspall de dents cada tres mesos. (Els raspall de dents que netegen la llengua (!) o els raspalls de dents electrònics només se’ls compren els que no tenen el costum de rentar-se les dents regularment i se senten culpables.) Un cop a la setmana va bé glopejar aquells líquids blaus, verds o vermells de fer gàrgares, com a prevenció contra el càlculs dentals.

Per tenir un bon to de pell cal dur una vida sana (sense alcohol ni tabac ni drogues) i no sedentària: és a dir, caminar amb regularitat (no cal matxacar-se al gimnàs, amb una passejadeta al dia n’hi ha prou), i cal dormir com a mínim vuit hores de manera continuada cada nit, i fer una migdiadeta de vint minuts o mitja horeta al migdia si és possible. La bona vida activa.

El principal truc de bellesa tant per a una dona com per a un home, tant per algú vell com per a algú jove, és sentir-se estimat o estimada.

II

Tenir sobrepès és tant dolent com fumar, però començar cada quinze dies un règim espartà que ens fem nosaltres mateixos i que no som capaços de mantenir no és gaire intel·ligent... Intentar deixar de fumar i fracassar en l’empresa cada quinze dies tampoc és gaire intel·ligent. En general, hi guanyarem molt més si acceptem d’una vegada que tenim sobrepès o que fumem i que això és dolent per nosaltres però no som capaços d’arreglar-ho, és a dir, si ens acceptem a nosaltres mateixos tal i com som amb alegria, que no pas castigant-nos o sentint-nos culpables indiscriminadament sense que això produexi cap altre efecte pràctic que fer-nos sentir malament i fer-nos desitjar menjar o fumar encara més alleugerir-nos de la tensió que nosaltres mateixos ens produïm amb el sentiment de culpa. Hem de ser conscients de si el sobrepès o el fet que fumem és una excusa que fem servir per castigar-nos a nostres mateixos i fer-nos sentir poc dignes de ser estimats, o hi ha una voluntat real de canviar la situació. Si ho hem provat infructuosament més de quinze vegades no hi ha voluntat real de canviar la situació, per més que ens enganyem pensant-nos que sí... Es la mentalitat del nostre món judeo-cristià la que ens fa pensar que com més penitència fem i més ens castiguem (règims, gimnasos...) més dignes de ser estimats serem, i que per ser dignes de ser estimats ho hem de pagar i ens hem d’esforçar de vegades contra nosaltres mateixos... Per ser estimats hem d’esforçar-nos-hi, però no en el nostre físic. Ara ja no es va al confessionari i et posen una penitència, però es conserva la mentalitat de “fer penitència”: ara es va al dietista o al gimnàs a purgar els “pecats”. Abans de començar una cosa d’aquestes, ens hauríem d’asseure i reflexionar de què volem ser perdonats. Asseure’ns sols en silenci només a pensar és una cosa que hauríem de fer de tant en tant, encara que no haguem de reflexionar sobre això en concret. Saber passar una estona al dia sols en silenci ho hauríem de saber fer sovint per trobar-nos a nosaltres mateixos.

Consolem-nos pensant que segurament el sobrepès o el fumar no són els pitjors defectes o les pitjors debilitats que tenim, i que per ser estimats de debò el fet que fumem o que estiguem grassos no hi té res a veure. Vosaltres creieu que aquestes models que venen la imatge del seu cos perfecte a les revistes són estimades de debò? Que lligen més que vosaltres i que guanyen més diners no ho dubto pas, però jo no parlo d’això...

En referència a l’alcohol, és ben sabut que beure vi a l’hora de l’àpat o fer una cerveseta de tant en tant et pot alegrar la vida. Es veu que el que és realment dolent pel cervell són les borratxeres de destil·lats de grau. Beure amb moderació pot ser bo, però, quanta gent sap beure amb moderació?

(Parlant d’estiraments facials: no aconsello fer-se un lifting quirúrgic ni injectar-se botox a no ser que visguis d’això i t’hi obliguin: primer perquè queda la cara com de cartró, perd l’expressivitat natural; i llavors perquè al cap del temps tot cau igual, quedant molt pitjor de com estaria si no s’hi hagués tocat res. S’anomena “l’hora de la mòmia”... A més, sempre podran saber l’edat real que teniu mirant-vos el dors de la mà. Algú ha vist el dors de la mà de Cher? Ara, la ciència avança que és una barbaritat... potser d’aquí uns anys això estarà tan perfeccionat que valdrà la pena, però de moment no ho aconsello, aquestes operacions són un pedaç mal girbat, sobretot si no són tot lo cares que haurien de ser. Un famós pot pagar molt i consultar els millors especialistes perquè li quedi realment bé, i no sempre hi queda. Podeu fer el mateix vosaltres?)

En general no aconsello cap tipus d’operació de cirurgia estètica. Les operacions d’estètica són un símptoma de problemes d’autestima. Una operació no us curarà les ferides de l’ànima. Per això és millor un bon psicoanàlisi, però sense permetre que el psicoanalista pregui el control de la vostra vida i us digui què heu de fer.

La nostra pell reflecteix tots els excessos als que sotmetem el nostre cos. La clau no és en cometre els excessos i llavors intentar pal·liar-los amb operacions, gimnàstiques, tractaments o maquillatge, sinó que es tracta no cometre aquest excessos de bon començament. S’ha de saber prevenir.

Abans que sigui necessari un estirament facial, una cosa que aniria molt bé fer és no anar a la platja, o no anar-hi quan la insolació és màxima. Anar a la platja i passar-s’hi hores sota el sol semi-nu és una agressió absoluta per la pell, i una de les coses que més la fan envellir. Ara, ja entenc que renunciar a anar a la platja és una cosa que us pot fer semblar extraterrestres... però un extraterrestre sense arrugues prematures. (Un dels secrets de la perfecció de la pell oriental és que als orientals no els agrada el sol.) Evidentment, quan us feu vells tindreu arrugues encara que no hagueu anat mai a la platja; jo us parlo de no tenir-les abans d’hora. (Us aconsello que, si al final decidiu no anar mai més a la platja i no posar-vos mai més morenos per protegir la vostra pell, mantingueu la decisió en secret i no l’expliqueu a ningú. Depenent en quins ambients us moveu, ningú, absolutament ningú, no ho entendrà o se li acudirà que pot funcionar mínimament, a no ser que sigui una persona una mica llegida. I no n’hi ha gaires. Simplement hi ha gent a qui la possibilitat de no anar a la platja no li cap al cap.) O podeu anar a la platja, però sent conscients que els banys de sol envelleixen; ara, llavors no perdeu el cul darrera les cremes anti-arrugues... També s’ha de tenir en compte que prendre el sol amb moderació és recomanable perquè el cos produeixi una vitamina que necessita i que influeix en l’estat d’ànim. En això vosaltres mateixos heu de saber trobar el vostre l’equilibri. Totes les masses piquen.

No diré que mirar menys la televisió i llegir més va bé pel cutis perquè no està demostrat científicament, però sinó també ho diria... en general, fer treballar el cervell llegint o estudiant mai no està de més. Però fer-ho per vosaltres mateixos, no perqué algú us digui que ho heu de fer... Més que saber moltes coses o tenir molt títols, el que cal és aprendre a esforçar-se útilment per aconseguir el que voleu, no a castigar-se amb feina dura i frustrant que no et durà enlloc. Fer les coses amb ganes i amb el cor, com si dancéssim, ajuda molta aconseguir resultats, i el secret de l’èxit de molta gent és que està fent el que realment li agrada. Parlar amb algú que ens escolti també va molt bé. O escoltar nosaltres. És molt difícil trobar algú que realment ens escolti, i la gent que sap escoltar sempre es troba en una situació d’avantatge a l’hora de manipular als altres. Proveu d’escoltar a la gent del vostre voltant i ja m’ho sabreu dir... En una primera cita, qui més parla és qui més té a perdre.

Sé que, quan es té una feina molt cansada o estressant que agredeix física o psicològicament i que exigeix molt, no és fàcil no arribar al cap de setmana o la dia de festa i no posar-se a beure o a mirar la televisió compulsivament per desfogar-se. Simplement volem desconnectar i no pensar. Un cas extrem és el que descriu l’escriptor Jack London a Martin Eden, on una feina embrutadora i extenuant fa córrer el protagonista al bar a fondre’s el poc que guanya per desfogar-se de la tensió acumulada. Potser sense arribar a aquest extrems, moltes de les feines que ens veiem obligats a tenir avui en dia ho són, això. Aquests consells són per si teniu una feina que us realitzi. Si no és així, jo no sóc ningú per donar-vos consells sobre com us heu de cuidar, perquè prou pena teniu i esteu en el vostre dret de tirar-ho tot per la borda i espatllar la vostra vida tant com pogueu bebent, mirant la televisió o fent l’activitat compulsiva que us calgui.

III

(fragments extrets del llibre Com ser adorable segons Audrey Hepburn)

«Per aconseguir uns llavis atractius digues paraules de tendresa.

Per aconseguir uns ulls preciosos, busca allò que hi ha de bo en les persones.

Per aconseguir una silueta esvelta comparteix el teu menjar amb els que passen fam.

Per tenir uns cabells bonics deixa que un infant t’hi passi els dits una vegada al dia.

Per tenir una bona figura camina sabent que mai camines sol.

Les persones, molt més que les coses, han de ser restaurades, reviscudes, reclamades i redimides: mai no menyspreïs a ningú.

Recorda, sempre que necessitis una mà que t’ajudi la trobaràs en l’extrem del teu braç. Quan vagis envellint descobriràs que tens dues mans, una per ajudar-te a tu mateix i l’altra per ajudar els altres.

La bellesa d’una persona augmenta amb el pas dels anys.

La bellesa d’una persona no està en els trets de la seva cara, la seva veritable bellesa es reflecteix en la seva ànima. Roman en la cura que dóna amb amor, en la passió que demostra.

La bellesa d’una persona no està en la roba que porta, la figura que tingui o en com es pentini. La bellesa d’una persona cal cercar-la en els seus ulls, que són la porta d’accés al seu cor, el lloc on resideix l’amor.»


dijous, 23 de desembre de 2010

La teoria del balí

Cada post és un balí, i l’has de disparar directament a la línia de flotació...

dimarts, 21 de desembre de 2010

Instint gregrari

Per Nadal, la gent deixa anar el seu esperit gregari apinyant-se a les botigues com pingüins damunt d'una placa de gel...

dilluns, 20 de desembre de 2010

Obligats per la necessitat

La pobresa força l’home lliure a actuar com un esclau.”

La condició humana
Hannah Arendt

diumenge, 19 de desembre de 2010

Ja no estem de moda

Sóc conscient que això dels blogs ja no té tanta requesta com va tenir el segon any que jo el feia. Llavors els blogs es van posar de moda com ara està de moda el llibre de cares. Quan es va posar de moda jo ja feia gairebé un any que el tenia. Llavors rebia molt més comentaris, i els posts antics també tenien comentaris, cosa que des que va deixar d’estar de moda no passa, els comentaris van molt més escassos, i es redueixen al darrer post. Vaja, em sembla que la raó és aquesta, que ja no estan de moda i que ja no hi ha tanta gent involucrada. Durant ben bé un parell o tres d’anys als blogs hi ha haver tota la gent que, a més de llegir i escriure, es volia relacionar. Ara, tots els que es volen relacionar són al llibre de cares, i els que els agradava això dels blogs pel fet de compartir informació però no acabaven de veure clar això d’escriure ara són al twitter. Podríem dir que als blogs ens hi hem quedat els que volem llegir i escriure, que tampoc priva que poguem fer les altres coses, però per les altres coses els blogs ja no estan de moda.

A mi el món dels blogs encara em serveix per estar informada de les coses que m’interessen, com un mitjà de comunicació més, i encara que no estigui de moda està ple de vida i dinamisme, i segueixo alguns blogs precisament perquè sé que els seus autors seleccionen per mi informació que ben segur m’interessarà. Altres blogs els segueixo perquè m’agrada llegir-los.

Me n’alegro molt que els blogs ja no estiguin de moda, que s’hagi apagat la “fresa”. I també me n’alegro que, passada la foguerada, hagin sobreviscut i encara sigui possible tenir un blog.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Els llibres de les famoses

Encara recordo el dia que a les Lecturas van sortir els llibres de la Preysler. Eren llibres científics del seu marit i estaven molt desordenats, com si algú els transités sovint. Un altre dia també van sortir els llibres de dret antics del pare de la Concha Velasco, que ella encara conserva, i que són maquíssims, la mena de cosa luxosa per ensenyar a les visites, encara que ella ben segur que no els hagi obert mai. L’única queixa que tinc als senyors de les Lecturas és que la foto estava centrada en la presència física de les famoses en qüestió, sempre espectacular, i amb prou feines es podien llegir els lloms dels llibres. Senyors fotògrafs de les lectures: si fotografien llibres, volem poder llegir els lloms! Facin un primer pla de tots aquest llibres que les famoses del nostre país no s’han llegit mai però que tenen a casa seva!

Si el tema és actualitat ara és perquè la “princesa del cuentu” obre aquesta setmana casa seva i... té tres llibres a la tauleta de nit! (Ja se li veu que és una dona amb tres llibres a la tauleta de nit, això és una cosa que se li nota.) Però, com sempre, no hi ha primer pla dels llibres i és impossible desxifrar els lloms... Pel format, diria que el de dalt de tot és una novel·leta rosa, i el de baix, el més gros, una novel·lota històrica. El del mig ja no el puc identificar. Però... quins són aquest tres llibres que la “princesa del cuentu” té a la tauleta de nit? Són tant dolents com em penso, potser injustament? Quins en són els títols? Senyores i senyors: no puc viure sense saber això! Una persona que s’ha venut fins i tot la talla de les calces, i no ens ensenyarà això? Au vinga! Senyors fotògrafs de les Lecturas, aviam si es posen les piles! Volem saber quins són aquest tres llibres que la princesa del cuento té a la tauleta de nit. Perquè, se li nota... se li nota...

dijous, 16 de desembre de 2010

Encallada en això

... l’altre dia vaig dir que no volia quedar-me encallada fent el blog... però, pensant-t’ho bé, m’agrada tant fer el blog que em quedaria encallada en això deu anys més si calgués...

dijous, 9 de desembre de 2010

Bloguiversari

Estimats amics, benvolguts lectors:

Diumenge dia 12 de desembre faré cinc anys d’escriure el blog. No cal dir que em felicito a mi mateixa per haver estat capaç de fer una cosa que m’agrada tant i tant durant un període tan llarg de temps (sí, sí, sóc molt jove i cinc anys em semblen molt temps). Una cosa que he intentat durant aquest cinc anys és no fer seguidisme dels mitjans de comunicació, i parlar de les coses que a mi m’interessaven, no de les que em deia la radio que havia de parlar, tot i que he comentat moltes vegades noticies que m’han cridat l’atenció i no sé si ho he aconseguit. De vegades és difícil desconnectar-se del mitjans de comunicació perquè quan diuen una cosa sembla que en aquell moment és molt important, encara que l’endemà ja és irrellevant. Em penso que les noticies són un culebrot i que de les coses realment importants als mitjans només se’n parla de passada. La qüestió és tenir la gent entretinguda i ocupada amb els valors de la societat de consum, que a més, no en tenim d’altra i encaixa perfectament amb l’instint de depredació de la naturalesa humana. Mirar de tenir altres interessos o parlar d’altres coses té un cert to de marginalitat, frikisme i de ser un pobre desgraciat sense glamour que n’hi t’explico. Per no parlar de quan estar al marge dels mitjans de comunicació significa de vegades estar en sectes, en grups caça ovnis, en trobades espiritistes o altres esdeveniments per l’estil que et diuen el que has de fer i pensar d’una manera molt pitjor que la manipulació a la que ens sotmet la societat de consum. O sigui que intentar no fer seguidisme dels mitjans de comunicació, però tampoc fer-lo d’alguna altra cosa substitutória a la que ens poguem apuntar, sinó preguntar-nos què i a qui necessitem realment a la nostra vida i mirar de ser sincers respecte això i preguntar-nos sobretot quina pastanaga volem atànyer, i si és una pastanaga realment dolça i nutritiva o només és un pastanaga de pórex-pan, una altra pastanaga de pórex-pan com en perseguim i n’hem perseguit tantes d’altres. Només heu d’encendre la tele i veure el munt de pastanagues de pórex-pan que en volen fer atànyer, sobretot ara per Nadal. Aquest cinc anys fent el blog m’ha servit per clarificar la meva vida, per créixer i madurar com a escriptora i, d’alguna manera, com una segona “mili” de la meva escriptura (la primera “mili” va ser quan vaig intentar escriure la novel·la). I també m’ha servit per aconseguir que algú em fes cas quan escric i tenir lectors, cosa que és potser el més important que m’ha passat com a escriptora. M’ha servit per creure en mi mateixa. Vull continuar fent el blog, és molt important per mi, però també vull escriure altres coses. Si vull realment ser una bona escriptora no em puc encallar aquí, haig de continuar evolucionant, i queda molt per aprendre encara, tot i que també podria combinar l’escriptura del blog amb “les altres coses”. No sé, ja veure’m què faré. En tot cas, molt contenta d’aquest cinc anys i amb unes ganes enormes de continuar escrivint.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Honestedat

"No tinc ni idea de música. Pel que jo faig no cal.”

Elvis Presley

dimarts, 7 de desembre de 2010

Suc de suor

Sempre que hi ha uns dies de festa així en que obren els comerços penso en la injustícia que representa això pels dependents d’aquest comerços, sobretot els de les gran superfícies. Ja sé que, com que treballen un dia que no toca, guanyen més –si tenen un bon conveni, no sempre és així-, però és que no poden triar, han d’estar al peu del canó per força, i potser, en comptes dels diners, els hi vindria bé reposar una mica i fer festa com tothom. Jo he fet de dependenta i sé que estar de cara al públic és molt sacrificat. També sóc clienta d’algunes botigues i ser que els que anem a comprar de vegades som uns pesats. No sé. M’agradaria que, a l’hora de decidir els horaris comercials, el govern no mires només els interessos de les grans superfícies i penses una mica més ens els simples treballadors que no podran triar si treballen o no. No volen protegir tant els treballadors? Començar per respectar els seus dies de festa pot semblar superflu i una gran bestiesa, però em sembla que no és cap bestiesa deduir que un treballador no espremut rendeix més. Però, per desgràcia, a moltes empreses d’aquest país –no només botigues- els continua semblant que si no esprems un treballador al màxim t’està robant l’escàs sou que li pagues. Llavors diuen que el nostre país té una baixa productivitat. Això no és culpa dels treballadors, sinó de la mentalitat dels empresaris. A ningú se li acudit que un treballador satisfet i tractat justament, respectant el seu descans, rendeix molt més? Ja us asseguro que, per la meva escassa experiència en el món laboral, de moment a ningú se li ha acudit...

diumenge, 5 de desembre de 2010

El preu del gratis

Sabíeu que els llocs d’internet que són “gratis” els pagues donant les teves dades? I per a què les volen, les teves dades? Per determinar el teu perfil com a COMPRADOR o CONSUMIDOR, i poder anunciar-te productes que t’interessin. Però també pot ser que a tu t’interessi que t’anunciïn precisament allò que vols comprar... i potser ni ho sapigues, que ho vols comprar.

divendres, 3 de desembre de 2010

Fer règim

De vegades, “fer règim” només consisteix en “atacar la nevera” quan ningú et veu...

dijous, 2 de desembre de 2010

L’art de la guerra

Quan el barça va guanyar la copa de xampinyons me’n recordo que hi va haver una persona que va escriure a la radio dient “quan un equip de futbol faci alguna cosa realment útil per la humanitat, llavors el felicitaré”. Qui diu que els esdeveniments esportius no són útils per a la humanitat? L’esport ha canalitzat la violència de les masses. Només cal llegir el llibre Un bàrbar al jardí, de l’escriptor polonès Zbigniew Herbert (hi és en català i en castellà) per adonar-se de com es barallava la gent a l’edat mitjana als països europeus: de com de seguida es feien la guerra per no-res, de com els enfrontaments sanguinaris eren, ja no el pa de cada dia, sinó la seva manera de ser al món. Ara estem més avançats, però precisament una de les coses que ens fa més civilitzats és que tenim sublimada la necessitat d’enfrontament amb les competicions esportives. Ja ho vaig dir una vegada: si tanta prepotència com surt quan juga el barça no pogués desfogar-se amb el futbol, aneu a saber per on sortiria. Es a dir que s’ha de felicitar doblement el futbol: primer perquè guanya, i segon per ajudar-nos a tots plegats a canalitzar els nostres instints i a ser més civilitzats. Perquè, no us heu fixat que és o mentre condueixen o mentre miren els futbol que surten els instints primaris de les persones? S’ha aconseguit canviar la guerra per la imatge de la guerra. El futbol és ara l’art de la guerra, o, més concretament, l’art de la imatge de la guerra. Això ja és alguna cosa útil per a la humanitat.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Cadenes de diàleg

Francisco Umbral titula el seu Mortal y rosa per un vers de Pedro Salinas pertanyent al recull La voz a ti debida. I Pedro Salinas titula el seu recull La voz a ti debida per un vers de Garcilaso de la Vega. Son els escriptors d’una mateixa tradició literària establint un diàleg permanent. Ara serè mala pècora, però... vosaltres creieu que podríem trobar una cadena de títols o de referències equivalent en la literatura catalana? (Si algú la sap, que em deixi un comentari explicant-la, siusplau.) I compte, amb això no vull dir que la literatura catalana sigui inferior, sinó que, simplement, no hi ha tanta gent que la pràctica o que l’hagi practicat i per tant la pressió per l’excel·lència sempre ha sigut molt menor... W.B. Yeats i James Joyce, podent escriure en irlandès i ser els grans escriptors de la llengua irlandesa, van triar d’escriure en anglès i d’aquesta manera esdevenir universals. El fet que hi hagi molta més gent que practiqui la literatura en una determinada llengua és el que, al final, dóna seriositat a una tradició literària. Pot semblar injust dir això, però és així. En aquests temes la qualitat és una conseqüència de la quantitat. Si hi ha molta més gent que fa una cosa, hi ha moltes més possibilitats que entre els que la fan n’hi hagi algun de bo o un nombre raonable de bons. I al final és això el que dóna categoria a una tradició literària. En un món massificat com el nostre, les minories ho tenen cru, sempre. Però, per exemple, la llengua italiana també es considera a si mateixa una llengua minoritària i en canvi compta amb una gran tradició literària que arriba als nostres dies. No vull dir res amb tot això, només deixo anar aquestes dades per a la reflexió.