Avui, dia de difunts, voldria dir una coseta sobre això que diuen que morir-se és car, que els enterraments són cars. També voldria dir que el darrer familiar que vam enterrar a casa meu va ser fa deu anys.
La gent diu que els enterraments són cars, però sospito que és perquè volen ser enterrats com volen casar-se: a l’engrós. Quan la gent es casa, i els casaments són cars, hi ha poca gent que opti per la boda discreta en un jutjat i res més. La gent es vol casar a l’engrós, amb tots els luxes, totes les esglésies plenes de flors i tots els menús delicatessen possibles. D’acord que els convidats ajuden a sufragar una part del convit, però en un casament no quedes realment bé si no aportes més del que t’aportaran els convidants. Que es vegi que en tens i te’ls gastes, vaja... O que la família en té i se’ls gasta. Que ningú pugui pensar que has fet negoci amb el casament de la filla. Doncs en els enterraments és igual. La gent vol enterrar els seus familiars i que no hi falti de res: el millor taüt, els recordatoris més luxosos, corones de flors a dojo, un petit panteó... que es vegi en aquestes mostres externes com s’estimaven al familiar traspassat. I les funeràries no ajuden. Per exemple, és possible que el difunt tingues una assegurança, i en l’assegurança hi entrés un tipus de taüt i uns recordatoris estàndard: el de la funerària intentarà convéncer-te que tant i com l’estimaves es mereix un taüt molt millor (que el que ja està pagat) i uns recordatoris molt millors (que els que hi van de série). Per no parlar del que passa si no tens cap assegurança. Balzac va retratar molt bé en un dels seus llibres el que són aquestes coses. I no és perquè ho digui Balzac. És que és d’aquesta manera. Així, es clar, la factura s’enfila. Perquè, tant com t’estimaves a aquella persona... qui pot pensar en mirar prim? Es que sembla que si vols estalviar en el seu enterrament no te l’estimaves! Tant que et va donar aquella persona en vida, no és mereix el millor? O com a mínim, que els veïns vegin que li dones el millor. Com va dir una botiguera del meu poble: “és que si no ho féssim així seríem molt criticats”. Que ningú es pugui pensar que has intentat estalviar en un enterrament!
Ja dic, fa temps que no enterrem a cap familiar, però estic segura que si vols pots enterrar a algú gastant uns mínims, i, si t’hi mires una mica, la factura pot quedar dins el raonable, per més sacríleg que pugui semblar això. Però si tenim en compte que un enterrament és un acte social i que la gent vol quedar bé, llavors passa el que passa, i és lògic que les factures s’enfilin. És de calaix que quedar bé dins el món de les aparences tingui el seu preu. Pecuniari.
La gent diu que els enterraments són cars, però sospito que és perquè volen ser enterrats com volen casar-se: a l’engrós. Quan la gent es casa, i els casaments són cars, hi ha poca gent que opti per la boda discreta en un jutjat i res més. La gent es vol casar a l’engrós, amb tots els luxes, totes les esglésies plenes de flors i tots els menús delicatessen possibles. D’acord que els convidats ajuden a sufragar una part del convit, però en un casament no quedes realment bé si no aportes més del que t’aportaran els convidants. Que es vegi que en tens i te’ls gastes, vaja... O que la família en té i se’ls gasta. Que ningú pugui pensar que has fet negoci amb el casament de la filla. Doncs en els enterraments és igual. La gent vol enterrar els seus familiars i que no hi falti de res: el millor taüt, els recordatoris més luxosos, corones de flors a dojo, un petit panteó... que es vegi en aquestes mostres externes com s’estimaven al familiar traspassat. I les funeràries no ajuden. Per exemple, és possible que el difunt tingues una assegurança, i en l’assegurança hi entrés un tipus de taüt i uns recordatoris estàndard: el de la funerària intentarà convéncer-te que tant i com l’estimaves es mereix un taüt molt millor (que el que ja està pagat) i uns recordatoris molt millors (que els que hi van de série). Per no parlar del que passa si no tens cap assegurança. Balzac va retratar molt bé en un dels seus llibres el que són aquestes coses. I no és perquè ho digui Balzac. És que és d’aquesta manera. Així, es clar, la factura s’enfila. Perquè, tant com t’estimaves a aquella persona... qui pot pensar en mirar prim? Es que sembla que si vols estalviar en el seu enterrament no te l’estimaves! Tant que et va donar aquella persona en vida, no és mereix el millor? O com a mínim, que els veïns vegin que li dones el millor. Com va dir una botiguera del meu poble: “és que si no ho féssim així seríem molt criticats”. Que ningú es pugui pensar que has intentat estalviar en un enterrament!
Ja dic, fa temps que no enterrem a cap familiar, però estic segura que si vols pots enterrar a algú gastant uns mínims, i, si t’hi mires una mica, la factura pot quedar dins el raonable, per més sacríleg que pugui semblar això. Però si tenim en compte que un enterrament és un acte social i que la gent vol quedar bé, llavors passa el que passa, i és lògic que les factures s’enfilin. És de calaix que quedar bé dins el món de les aparences tingui el seu preu. Pecuniari.
1 comentari:
Si, amiga Clarissa, com sempre tens tota la raó, mantenir les aparences resulta car de butxaca, y deixar de mantenir-les ho és de coratge y de fidelitat a un mateix. Per altra banda els morts són morts al cementiri i vius en el nostre record, allí on ningú més que nosaltres mateixos transita.
Publica un comentari a l'entrada