Més sobre els macarrons

Suposo que després del que vaig escriure ahir algun d’aquests “progres” ja em deu haver titllat d’esquirol. Només voldria dir que em sembla que la lluita esquerranosa té poc sentit en el món actual. No vull dir que els treballadors no hagin de tenir drets, però són precisament els drets (o fins i tot privilegis) que tenen els treballadors de les fàbriques d’aquí que fan que perdin competitivitat enfront dels sobreexplotadíssims treballadors orientals. En farem molt de lluitar pels drets dels nostres treballadors si la prosperitat del nostre món occidental i tot el que podem comprar a les botigues es basa en l’expoliació del tercer món i l’explotació dels treballadors de taiwan! Ah, que no té importància que els treballadors dels països asiàtics estiguin explotats? Quin partit d’esquerres lluita pels seus drets? Però si el regim que els explota allà és d’esquerres! No, no, són xinus, els que compten són aquí... l’únic important és que no ens explotin aquí... els altres és igual... Ah, vale, no ho havia entès... Ah, però aquells que van sortir ahir a destrossar mobiliari urbà sembla que lluiten contra això... de debò “lluiten contra això”? o només aprofiten l’excusa per deixar anar la violència que porten dins sense mirar gaire res més? Que enrotllats que són aquests joves, oi? Lluitar contra això!

La protesta de les bones ovelles

Avui no tenia res pensat, però em sembla que és necessari que escrigui un post. No vull que ningú es pensi que secundo una vaga que es fa tard i malament i que no servirà per res. No vull parlar de política, no em considero prou preparada, però dic el mateix que quan la manifestació de l’estatut o les celebracions del mundial: mentre ens tenen entretinguts amb això, el vertader joc del poder ens fa anar silenciosament per on vol per l’altra banda. Fent “performances” a mi no m’hi veuran pas. Si tingués una feina remunerada potser no podria triar, però al meu blog encara puc decidir jo si treballo o no treballo... (si és que això es pot considerar treballar). On eren aquest que donen l’ordre de manifestar-se amb tanta sanya mentre es criava la bombolla especulativa? Era llavors que havien d’haver donat l’ordre de manifestar-se, si són tan savis! Ens tenen enganyats i controlats com a xaiets. Perquè algú dóna l’ordre de protestar, ara tots a protestar, com a bones ovelles, sense que ens hàgim plantejat mai res més més enllà de fer el que ens diuen o hàgim intentat comprendre les raons d’allò contra el que ens manifestem. Deu ser perquè la resposta no és gaire abellidora, així que es millor no veure-la. En fi.

Absurditats

Un altre cop el somni que sóc a classe i que sóc incapaç d’agafar els apunts que necessito per aprovar. Aquest cop, un company de classe –que identifico com l’Anicet pels cabells- m’ha demanat per casar-me amb ell i m’ha dit “així no et caldrà aprovar”. Al somni no he pas acceptat, i no sé perquè. Fa gairebé dos anys que no veig l’Anicet, i algú em va dir que ara és calb. No l’he vist mai calb i no me l’imagino; en tot cas als meus somnis encara hi surt amb cabells... (Això demostra lo poc que el conec i la distància que hi ha entre el que ell és en realitat i la imatge idealitzada d’ell que en tinc). Amb les poques ganes que ell té d’estar amb mi, -i les poques que jo tinc ara d’estar amb ell- l’oferta del somni és ben bé això, una irrealitat. I aquesta asignatura pendent... el somni que sóc a classe i no aprovo es repeteix i es repeteix; amb variacions, però el nucli central sempre és el mateix. No sé quina és aquesta asignatura que he d’aprovar, potser no l’aprovaré mai. En tot cas, no és agradable tenir tantes vegades aquest somni, i segur que el somni em vol dir alguna cosa que jo no sé interpretar i que no té a veure amb cap assumpte acadèmic. Tinc aquest somni des que anava a l’institut. Quina és la gran assignatura pendent a la meva vida? La relació amb els altres. Això no crec que s’arregli tan fàcilment.

Catalanisme pecuniari

Ara em direu que sóc mala persona, i una bocamolla incorregible, però... sabeu què he observat? Que hi ha dos “popes” de la defensa de la literatura catalana a internet que tenen el blog “comercialitzat”; és a dir, que cobren per posar-hi anuncis. Jo tinc blogs en català i en castellà i el blogger només em permet comercialitzar (tot i que no ho faig) els blogs en castellà. Què vol dir això? Vol dir que aquest dos blocaires i catalanistes de pro, malgrat escriure en català, i defensar el català i la literatura catalana a ultrança, i omplir-se la boca amb això, li han d’haver dit al blogger per força que els seu blog és en castellà. Potser ells no són els únics, potser hi ha més casos i tot. Suposo que això deu ser bastant normal i que no passa res. No em digueu que no és divertit! I és que la pela és la pela! (Tot i que no sé si comercialitzar el blog pot donar gaire.) Aquest és la mena de catalanisme que a mi m’agrada, el “catalanisme pecuniari”, que renuncia a reivindicar res si hi ha algun caleró a fer. M’encanten aquestes coses!

(de totes maneres, no m’acabo de creure que dos blogs tan catalanistes siguin culpables d’un pecadet com aquest, estic segura que hi deu haver alguna explicació que se m’escapa, i que hi deu haver alguna manera que jo no sé de comercialitzar un blog en català)

Intentant-ho

_ Bon dia, vostè dirà...

_ Bon dia. Miri, jo tinc un blog i vinc a demanar un permís per parlar malament dels jocs d’ordinador.

_ Ui... no els donem a la babalà aquest permisos. Vostè juga o ha jugat a algun joc d’ordinador després dels 15 anys?

_ Només al tetris i al solitari de windows, però que en realitat no són ni jocs d’ordinador. El tetris és una mena de meditació en moviment...

_ He trobat el seu expedient. Aquí diu que va ser addicte al solitari de windows durant un mes, que no podia deixar de jugar-hi i que hi va jugar fins que li van treure.

_ Bueno, no es tractava tant del solitari de windows com de fugir de la meva vida. Van ser les circumstàncies. De més gran l’he tornat a tenir i no m’hi he tornat pas a enganxar. Va ser un símptoma, més que una causa.

_ No puc donar permís per parlar malament dels jocs d’ordinador a algú que ha estat enganxat al solitari de windows i que juga esporàdicament al tetris...

_ Però els jocs d’ordinador idiotitzen a la gent...

_ Vostè considera que està idiotitzada o que ho ha estat?

_ No, es clar que no...

_ O sigui que els jocs d’ordinador idiotitzen a la gent però no a vostè... molt interessant aquesta teoria...

_ No m’ha entès... vull dir els jocs de debò. El solitari de windows i el tetris no són jocs de debò, no idiotitzen tant com els altres...

_ O sigui que tots els jocs d’ordinador idiotitzen menys els que hi juga vostè... molt interessant aquesta teoria...

_ Doncs sí, tinc la teoria de que els jocs d’ordinador idiotitzen a la gent perquè els fan divertir amb un succedani de l’experiència en comptes de amb l’experiència en si... ho entén? Vostè creu que un sicari de la màfia es conformaria amb un joc de liquidar traficants rivals? Això només diverteix a la gent que no ho pot fer de debò... amb tots els jocs passa el mateix.

_ Ah, i vostè preferiria que en comptes de liquidar personatges al joc d’ordinador la gent sortís a carregar-se als altres de debò?

_ Escolti, jo no he dit això. Només dic que hi ha jocs de tot, i que el jovent corre el risc de conformar-se amb una experiència vicaria en comptes de l’experiència de debò... Aquest joves haurien d’estar llegint...

_ La lectura no és una experiència vicaria, també? La més vicaria de totes. I no està demostrat que llegir un llibre demani més esforç que un bon joc d’ordinador ni que sigui una experiència més absorbent. Llegir un llibre fa treballar el cervell, però el joc d’ordinador pot ser una experiència per a tot el cos.

_ No compari. Bueno, em donarà el permís per parlar malament dels jocs d’ordinador o no?

_ No, ho sento. Vosté no té experiència jugant a jocs d’ordinador de debò i sense conèixer allò de que parla no li puc donar el permís...

_ Però... però...

_ Si vostè hagués estat idiotitzada per un joc d’ordinador li podria donar el permís, però vostè mateixa diu que els jocs d’ordinador només idiotitzen al jovent que no llegeix... i que precisament només idiotzen els jocs als que vostè no juga...

_ Escolti...

_ Permís denegat. El següent!

Prevenint apagades futures

Segons vaig llegir en algun lloc, a les comarques de gironines consumim o aviat consumirem més energia de la que pot proporcionar la xarxa, una xarxa que a més és de mala qualitat. Això vol dir que aviat hi haurà apagades de llum. Una de les coses més importants que em proporciona l’electricitat és la possibilitat de tenir la radio sempre engegada. Si se’n va la llum, em preocupa pensar com portaré el silenci. La meva radio, apart de amb electricitat, pot anar amb piles. O sigui que vaig decidir fer una inversió i comprar-me sis piles de butifarró, d’aquelles gruixudes, per si se’n comença a anar la llum. Hi ha qui es va riure de mi: “penses esperar la fi del món armada amb sis piles de butifarró?”. Doncs sí. Jo ja tinc les meves sis piles, la llum pot marxar quan vulgui, que jo estic preparada per tot el que necessito...

Addictiva addicció

Les addiccions a comprar-se coses sempre són el mateix: et sembla que sense allò, sense aquell llibre en concret que has vist (a la llibreria o per internet o n’ha sentit a parlar per la ràdio), no podràs ser feliç, necessites tenir-lo a qualsevol preu. Llavors, finalment, te’l compres, i la felicitat et recorre les venes perquè ja el tens. Però, l’endemà, te’l mires i penses... per això tot aquest anhel? Si ni tan sols me’l vull llegir de seguida... Tot i que saps que l’acabaràs llegint i que t’agradarà, però que per més que el llegeixis i t’agradi mai més et tornarà a donar tanta felicitat com en el moment en que l’has “posseït”. I el llibre es queda allà, a la lleixa, semi-oblidat, i com que ja el tens ja no te’n recordes que el volies tant i tant. Però és igual perquè ja estàs pensant en un altre llibre del que has tingut noticia i que segur segur que si no et tens no podràs ser feliç... El vols per sobre de qualsevol cosa. Sempre és la mateixa roda, amb les addiccions: o estàs a dalt de tot perquè t’has “xutat” la darrera dosi, o estàs en la fase d’anhel més absoluta i desesperada perquè persegueixes aquesta dosi... I penses: si pogués comprar-me un llibre cada dia! Però al final has decidit que no estàs per la quantitat, sinó per la qualitat. Si compressis massa sovint segur que acabaries comprant “bodrius”, en canvi, poder fer-ho només de tant en tant et fa esprémer la qualitat del que comprés i triar-ho molt bé. Més dosis no és la solució, ho saps perfectament. La solució seria trencar la cadena de la necessitat d’una nova dosi... Però això... ni ho vols ni ho pots fer... Tens massa interioritzada la necessitat de comprar-te llibres. I aquesta necessitat, de fet, l’alimentes amb la felicitat que et dona la lectura, que si bé mai és una descàrrega comparable a la de l’adquisició –és un plaer molt més tranquil- tens terror a que se t’acabi la possibilitat d’experimentar-la. La Drew Barrymore deia que després d’una vida addicta a les drogues i a l’alcohol, havia arribat a un equilibri en que es podia drogar lo just que necessitava per tenir controlades les seves necessitats i dur una vida més o menys normal. No deia que ho hagués deixat; només deia que amb el temps havia aconseguit controlar-lo, dosificar-ho, sabia quant havia de beure, fins a quin punt s’havia de drogar. Amb l’addició a comprar-se llibres passa el mateix: has de saber què et pots comprar i quan, quant et pots gastar, de quin punt no et pots passar. Quan arribes a la conclusió que comprant un llibre cada dia no series pas més feliç i que l’anhel insatisfet seria el mateix i que has d’estar per la qualitat i no per la quantitat, i comprar menys però escollir més bé el que compres, crec que és un pas en la bona direcció.

Comentari a les paraules de Maragall

(és gros que un polític hagi d’estar greument malalt per començar a dir el que pensa de debò...; i que tothom ho entengui així, a més, que tothom entengui que si diu la veritat és perquè està malalt...)

Viatge al passat

Ahir vaig anar a comprar a un super on no vaig habitualment. La caixera és una noia que deu tenir uns pocs anys més que jo i em recordo d’ella perquè ens vam trobar en unes colònies quan jo tenia cinc anys. M’hi vaig fixar perquè té el mateix nom de pila que jo. Als meus cinc anys em vaig adonar per primera vegada que hi havia gent al món que podien dur el mateix nom que jo, i saber-ho no em va fer gens ni mica de gràcia. Quan em vaig adonar que al llibre de cares hi havia més de quinze noies amb els mateix nom i cognom que jo, us podeu imaginar la il·lusió que em va fer... Doncs aquesta noia portava el meu nom de pila i sempre estava implicada en casos d’aquells tan típics entre les criatures de “m’han dit que tu has dit”, o “aquella ha dit això de tu” o “mira que m’ha dit d’aquella altra de tu”. Sempre tenia la xafarderia a punt per fer-te sentir malament. Als meus cinc anys ja no la suportava.

Ahir, mentre m’estava passant les coses que jo havia comprat per la caixa, va venir una altra caixera i li va dir: “m’han dit que tu fas córrer això de mi”. “M’han dit que tu fas córrer això de mi”! Al sentir aquesta frase vaig ser transportada per un moment al passat, com si tornés a tenir cinc anys i encara fos de colònies. “No ha canviat gens”, vaig pensar. Han passat trenta anys. Trenta anys i encara està amb el mateix. Té cabells blancs (tenyits), potser fins i tot té fills. Trenta anys i encara amb els recadets... Es que hi ha gent que no evoluciona?

Agradable sorpresa

A que no endevinaríeu mai quin llibre estic llegint? Va, us ho diré: Com parlar dels llibres que no hem llegit, de Pierre Bayard. L’estic gaudint moltíssim. Il·lustrant-ho amb exemples extrets del cinema i la literatura (molt ben trobats), l’autor va desgranant les seves teories... La idea principal d’aquest llibre és que, encara que llegim molt, sempre serem no-lectors d’una gran quantitat de llibres, llibres dels que podem haver de parlar... però, gràcies al lloc que ocupen aquest llibres a la “biblioteca col·lectiva”, ens en podem fer una opinió orientativa i ensortir-nos-en com si els haguéssim llegit. Es demostra que el concepte mateix “d’haver llegit un llibre” té uns límits borrosos, molt borrosos. Parla del “llibre pantalla” (imatge o record o idea que ens fem d’un llibre sense haver-lo llegit realment o sense recordar-lo), del “llibre interior” (combinació de la nostra personalitat, de les lectures que ens estimen i del que realment aprofitem d’un llibre; el que és aquell llibre per nosaltres), i del “llibre virtual” (espai de trobada que compartim amb totes les persones de la nostra cultura a l’hora de parlar d’un llibre determinat). L’autor demostra que es pot ser un no-lector ben informat i semblar tothora una persona llegida. Però, encara que sembli el contrari, aquest llibre és una defensa aferrissada de la lectura i de llegir de debò els llibres que ens agraden, ja que no els podem llegir tots... Un llibre que m’ha sorprès i encantat, i que ve a posar un ciri més a l’altar en que en la nostra societat tenim els llibres, a la “sacralització” del llibre i al prestigi que té la lectura sense que gaire ningú la practiqui, i que segur que pot semblar una actitud exagerada a més d’un. Ara, que s’arribi al punt de poder parlar dels llibres sense que calgui haver-los llegit, i això és possible segons aquest llibre... no demostra una carència fonamental en la nostra societat? És un símptoma més d’allò que diuen que “la societat està malalta”? Doncs no sé si està malalta o no, però m’adono que la gent mira la tele com mai...

Falses promeses

L’Aniset em va dir que parlava alemany.

Tinc una veïna que es guanya la vida parlant alemany. Li vaig demanar a l’Aniset que m’agradaria sentir-lo parlar amb ella.

De cop, va resultar que ja no sabia parlar alemany.

Suposo que, si l’hagués conegut prou, m’hagués adonat que era així en tot... Molta terra a l'Havana...

Quan no es té res a dir

“El peligro de la facilidad de la escritura: las palabras sin peso, el exceso de oficio, la retórica como inercia, la verborrea camuflada de estilo.”

“El peligro de la dificultad de la escritura: los párrafos forzados, la letra muerta del poema, la reacción histérica ante el propio silencio que se resuelve en forzados ejercicios de estilo.”

(paraules trobades a internet)

Haig de dir que plantejar-se l’escriptura en aquest termes em sembla una absoluta i solemne bestiesa? Jo mai diré que tinc un “excés d’ofici” perquè encara n’estic aprenent. Això passa només quan no es té res a dir o quan l’escriptura no sorgeix d’una necessitat d’expressió profunda. Si et passa això quan escrius, per què nassos escrius? Ser bon escriptor també inclou saber reconèixer les fases de “guaret”...

La dansa de la pluja

Estic esperant que plogui. Des de dissabte que van anunciar pluja per dimecres –avui som dimarts-, que estic esperant que plogui. Ara feia dies que no plovia i ho trobo a faltar. Els dies de pluja em sento més protegida, trobo que la gent no és tan agressiva. El dies de pluja té més lògica quedar-te tancada a casa. Sentir la pluja percusionar contra la teulada sense mullar-te és un dels plaers d’aquesta vida. Sempre paro la radio y ho escolto. Ara, si s’ha d’agafar el cotxe, els dies de pluja el trànsit es torna boig, pels carrers hi ha més cotxes que mai que es pensen que tenen dret a parar-se a qualsevol lloc, cosa que no passa quan no plou; es la única cosa que no m’agrada de quan plou, però el cotxe tampoc no l’haig d’agafar sovint. Però quan plou també hi ha una mena de sentiment de solidaritat entre els conductors, tothom té més paciència. I anar a peu a qualsevol lloc, sota el paraigües, si la pluja no és torrencial, em relaxa molt, encara que arribi als llocs xopa com un ànec. De moment no he agafat mai cap refredat per aquest motiu... Si vas caminant sota la pluja que va caient pots sentir una mena de comunió amb l’univers. O sigui que estic esperant que plogui, ho espero amb candeletes... Abans de la descàrrega d’aigua l’aire està carregat d’electricitat, i se’m fa feixuc, em poso de mal humor. Quan plou somric. Quan plourà? Serà avui mateix?

Desgana

Aquests dies no tinc gaires ganes d’escriure al blog. No se m’acudeix res. No sé exactament perquè passa això. Me'n recordo d'una conferència sobre blogs en què en Biel Mesquida va dir que si tens un blog “no el pots deixar abandonat”... Es a dir, que estàs moralment obligat a escriure-hi cada dia. Ara, llavors pot ser que et surti algú dient que “escrius massa”, com m’ha passat a mi. Què vol dir “escriure massa”? Jo escric el que necessito escriure, ni més ni menys. Ara, potser sí que m’hauria de replantejar això d’escriure cada dia i donar un respir als lectors... Pot semblar un tòpic, però ningú està obligat a llegir-me, i si em llegeix, a llegir-me cada dia... ja sé que hi ha lectors que només es deixen caure pel blog de tant en tant... Suposo que en el meu blog hi ha poca varietat, i que els meus textos resulten feixucs i avorridots, encara que a mi em semblin molt interessants. Són poc “comercials”, cosa que no vol dir necessàriament que siguin bons, perquè també hi ha literatura minoritària dolenta. I jo que volia que em llegissin els “happy few”! (Tot i que estic molt contenta amb els lectors que tinc). Pel cas, que avui comença una nova temporada, i m’agradaria tornar a publicar el blog cada dia, després de les intermitències estivals, però no sé si se m’acudirà un post cada dia o només algun de tant en tant. Per no parlar del munt de coses que m’agradaria dir i que, com que penso que és millor no dir-les, em bloquegen i fan un tap a la meva creativitat. Doncs així anem... Que tingueu un bon retorn a la feina!!!

Ui, aqueixos quilets...

Cada cop que sento per la ràdio que algú pronuncia la paraula “dieta”, em venen unes ganes de menjar-me un crosant!