dilluns, 30 d’agost del 2010

Camises d’onze vares

Una de les coses que vaig trobar més difícils quan portava el Blog d’una lectora va ser comentar poesia, comentar un poema. Sí, ja sé que a qualsevol classe de llengua de l’institut ensenyen a comentar un poema (alguns professors més lluïdament que d’altres). Sé que hi uns elements a tenir en compte si es vol fer un comentari d’un text poètic seguint el cànon acadèmic. Que hi ha una estructura a seguir i uns recursos estilístics que es poden buscar en tot poema. No parlo d’això, no parlo de fer un text acadèmic sobre un poema. Tot i que tampoc em sembla que un comentari acadèmic sigui quelcom a menysprear. Només que aquesta mena de textos acostumen a tenir escàs valor com a textos en si mateixos, i són molt, molt avorrits. Normalment es limiten a comentar literalment el poema, i poques vegades qui els escriu deixa volar la imaginació i hi aporta elements de collita pròpia que s’escapin de la rigidesa de l’estructura les pautes de la qual estan seguint.

Però també existeix l’altre extrem: el comentari d’un poema absolutament literari, que no segueix cap estructura, i que té molta volada com a text, però que sol tenir poc a veure amb el poema que l’ha generat i amb la seva argamassa i recursos estilístics. Aquesta mena de comentaris als poemes acostumen a ser intercanviables, i tant serveixen per un poema en concret com per un altre. Qui els escriu s’acostuma a parapetar en la lleugera ressonància poètica de les vaguetats.

O sigui que fer un bon comentari de text d’un poema és molt difícil. Si és acadèmic, diu molt però no resulta poètic. Si és literari normalment aconsegueixes que no digui res però pot resultar més “poètic” fins i tot que el mateix poema.

Al final, l’únic que vaig aconseguir va ser explicar l’efecte que feia en mi aquell poema en concret. Cosa que també pot ser una altra fugida cap a la “poetització” fàcil, i que no em faria aprovar cap examen...

No sé on vaig llegir que el valor literari del comentari d’un text era un bon termòmetre per temptejar la qualitat del text que l’ha generat i la validesa de la opinió expressada en aquell text.

Ara, si hagués de comentar un poema em sembla que me’n veuria una! Per això al final vaig decidir no posar-me en aquesta mena de camises d’onze vares, i no comentar poemes, tot i que m’hagués agradat. Simplement no m’hi veia en cor.

De totes maneres, quan llegeixo un comentari a un poema l’únic que l’hi demano és que em faci adonar d’alguna cosa sobre el poema de la que jo per mi mateixa, sovint llegint d’una esgarrapada, no m’he adonat. Suposo que és això el que m’hauria de guiar a mi l’hora d’escriure un comentari de text a un poema, o a l’hora d’escriure qualsevol altra cosa. Per escriure qualsevol text t’has d’haver adonat d’alguna cosa, alguna cosa que necessites expressar. I aquesta també és la raó per llegir poemes, encara que no els comentis: adonar-te de coses de les que per tu mateixa no t’hauries adonat.

2 comentaris:

josep maria ha dit...

He sentit comentaris acadèmics esplèndids però també, com tu molt bé dius, de molt avorrits. Sense ser acadèmics els més amens, atractius i engrescadors que he llegit mai es troben en el meravellós – per a mi – llibre de Harold Bloom “Com llegir i per què”

Clarissa ha dit...

També el tinc i l'he llegit, aquest llibre...