Em sembla que més d’un o d’una s’endurien una decepció si em coneguessin en persona. No sé quina imatge transmeto, no ho puc calibrar, però ja aviso que jo només sóc una mestressa de casa que col·lecciona llibres (i no tots per llegir-se’ls) molt preocupada pel preu de les coses i bastant insociable. A més, hi ha tot això de la malaltia mental que sembla que la gent mentre transmets la imatge que ells esperen no té en compte, però que quan comences a desviar-te dels rails espanta a més d’un (i d’una). No sóc una persona fàcil i ni tan sols tan inofensiva com semblo. I m’agradaria que ningú es descuidés que si trio estar sola és per alguna cosa.
diumenge, 30 de maig del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
la llàstima és que tots plegats estem massa condicionats pels estandarts socials, però amb això crec que sí hi podem fer alguna cosa.
En aquesta societat tothom que surt de la norma ho té més difícil.. però a vegades també pot aportar coses noves perquè la seva és una òptica diferent.
I ... la gent quan es coneix si és bona gent i la química (en sentit asexual) funciona, tot va bé, és una mica a l'atzar...
Publica un comentari a l'entrada