Hipnosi, la la la...

Sé que un dia vaig escriure que ningú ens obligava a mirar la tele. Però... tampoc ho tinc tan clar com això. Més que res pel que a mi me passa amb la radio. Segons com, sento que les musiquetes de la publicitat són hipnòtiques: no m’interessen en absolut els anuncis, però se me n’hi van les orelles, no puc deixar d’escoltar-los. I sé que la tele, que a més del so té imatges (luxe i sexe) acaba sent molt més hipnòtica que la radio. No vull dir amb això que hi hagi un complot internacional per tenir-nos hipnotitzats ni res d’això. L’únic que vull dir és que deixar d’escoltar la radio o de mirar la tele i decidir que “allò no ho vols escoltar” és molt més difícil del que sembla, i que requereix un esforç. En canvi, continuar hipnotitzat, continuar pendent del flux continu d’un aparell on contínuament passen coses, on contínuament es diuen coses, és molt més fàcil. Com més estona es passa davant la tele o escoltant la radio, més costa passar-se’n sense, sobretot si passes moltes estones de solitud. Jo sóc molt més partidària de la radio que de la tele, més que res perquè trobo que el que fan a la radio té més qualitat que el que fan a la tele, però reconec que la radio també m’hipnotitza, potser d’una manera diferent de com m’hipnotitzaria la televisió, però no puc desfer-me del flux continu de les musiquetes dels anuncis tan fàcilment... I el “zapping”, escoltant la radio, és molt més incòmode.