M’és difícil parlar d’això, però bé, estic segura que el lector atent ja ha notat que això que les veïnes ens odien és part de la meva paranoia. L’altre dia va passar una cosa que em va permetre esqueixar el vel. Em sembla que durant tots aquests anys he viscut enganyada, pensant-me que la gent era d’una manera, i són d’una altra molt diferent. Vull dir que no hi ha cap complot al barri per amargar-nos la vida ni tots els veïns van a l’una ni tan sols son amics entre ells ni són males persones. Cadascú va a la seva i cadascú té les seves opinions, i si bé és veritat que hi ha crítiques i xafarderia, donar-hi massa importància és tenir la pell molt fina. Em sembla clar que si a casa no ens integrem es culpa nostra. Ara, això no vol dir que jo no estigui malalta i que en qualsevol moment no pugui tornar la sensació de ser rebutjada. Tenir aquestes sensacions irracionals no ajuda precisament a fruir de la vida.
dijous, 27 de maig del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
La realitat tots la percebem d'una manera molt subjectiva, ara bé si percebem coses que ens perjudiquen val la pena intentar mirar-ho des d'un altre punt de vista.
A mi em sembla que treu-re li importància a les coses que ens molesten és el millor que podem fer, concentrar energies en tasques més creatives i divertides.
Tu ho tens fàcil, escriu!
Me n'alegro del teu nou punt de vista, tan de bo et duri!
Publica un comentari a l'entrada