El patriotisme literari

Una cosa que em fa gràcia és que l’any passat els mitjans de comunicació d’aquí van fer molt plat amb tot això que el barça havia guanyat el triplet i que pocs equips ho havien fet que si naps que si cols que si bla bla... Però és que aquest any hi ha dos equips més que poden guanyar el mateix triplet, el bayern alemany i l’inter italià. Us penseu que cap programa esportiu hi dedicarà ni mitja ratlla a parlar-ne? D’això en dedueixo que l’important no és fer el triplet, l’important és que el nostre equip faci el triplet! Dedueixo que l’important no és el futbol, saber quin és objectivament el millor equip o el més guanyador, sinó el patriotisme, que poguem dir sempre que el nostre equip és el millor; el que és important és el que guanyi el nostre equip, i que, si hi ha altres equips que guanyen el mateix, llavors és completament irrellevant perquè no són el nostre equip.

Al nostre país ens passa una mica el mateix que ens passa amb el barça amb la literatura. L’única diferència és que barça fa efectivament bon futbol i la nostra literatura... buenuuu... Parlant de la nostra literatura, de vegades pequem de massa patriotes i de poc versats en la qualitat literària i el valor relatiu dels textos enfront de textos d’altres cultures. (Qui diu altres cultures vol dir sobretot la cultura anglosaxona.) No dic amb això que la literatura catalana sigui inferior, només dic que de vegades el patriotisme ens cega a l’hora d’avaluar els nostres propis escriptors, i que hi ha escriptors que reben una atenció pel simple fet de ser d’aquí que llavors no es tradueix en traduccions ni en prestigi a l’estranger ni res de res, i sembla que ni ens preocupi, això. Aquesta idea, la del patriotisme per sobre de la qualitat de la literatura, no és meva, la vaig treure del llibre Un tramvia anomenat text, que s’hi s’ha reeditat deu ser per alguna cosa, on deia que el que havíem de fer és fixar-nos en la literatura universal i trencar amb l’endogàmia i el resclosiment. Jo hi estic d’acord, amb aquestes idees, però no veig que en aquest món dels blogs ningú hi estigui gaire d’acord, al contrari, el patriotisme, o patrioterisme -que deia aquell-, entès per literatura, floreix més que mai, i a més, és el que està ben vist.

Rodrigo Fresán diu que la pàtria d’un escriptor és la seva biblioteca.