Fa poc, algú em va dir que sóc una persona excessivament preocupada pels diners.
Em recordo que quan estudiava vaig conèixer un noi que em va dir que els seus pares, ja grans, li havien ensenyat uns “valors”. La segona cosa que va fer va ser manipular-me perquè li deixés diners pensant-me que deixar-los-hi havia estat idea meva. Aviat em vaig adonar que estava acostumat a treure diners de les dones del seu voltant per l’habilitat que va tenir a tractar-me de bruixa quan vaig tancar l’aixeta. Precisament, quan no li deixaves diners et feia sentir “excessivament materialista”, “excessivament preocupada pels diners”, “egoista de mena”, i a ningú no li agrada sentir-se així. D’aquí la seva gran habilitat. Però érem amics. No ens hem tornat a veure.
No fa pas tant de temps, vaig conèixer a una noia que em va dir que no s’havia d’estimar a canvi que t’estimessin: que estimar de debò era no esperar res a canvi. Que estimar de debò era estimar a canvi de res. (Curiosament no ha estat la única persona que m'ha dit això darrerament.) La segona cosa que va fer va ser manipular-me perquè li deixés uns diners pensant-me que deixar-los-hi havia estat idea meva. Com que ja tenia l’experiència de l’altra vegada, aquest cop no vaig picar, i com que no els hi vaig arribar a deixar, segur que la seva versió és que mai me’ls va demanar i que ni tan sols m’ho va insinuar. De fet, perquè la cosa funcionés deixar-los-hi havia de sortir de mi! Suposo que es devia pensar que era una persona “excessivament lligada” als meus diners, i que era una egoista, si no estava disposada a afluixar la mosca així com a així... Però érem amigues. No ens em tornat a veure.
Jo no els demano diners al meus amics, ni els manipulo perquè me’n deixin i es pensin que ha sigut idea seva deixar-me’ls. No sé si sóc una persona excessivament preocupada pels diners, però si ser-ho vol dir estimar-se més els propis diners que els amics que et demanen diners, sobretot els que et fan creure que els deixes aquells diners perquè “ets tan bona persona”, “tan despresa” i “estàs tan poc preocupada per les coses materials” –a qui no li agrada sentir-se així!- doncs potser sí que ho sóc, una persona excessivament preocupada pels diners. Encara que em sàpiga greu dir-ho.
Em recordo que quan estudiava vaig conèixer un noi que em va dir que els seus pares, ja grans, li havien ensenyat uns “valors”. La segona cosa que va fer va ser manipular-me perquè li deixés diners pensant-me que deixar-los-hi havia estat idea meva. Aviat em vaig adonar que estava acostumat a treure diners de les dones del seu voltant per l’habilitat que va tenir a tractar-me de bruixa quan vaig tancar l’aixeta. Precisament, quan no li deixaves diners et feia sentir “excessivament materialista”, “excessivament preocupada pels diners”, “egoista de mena”, i a ningú no li agrada sentir-se així. D’aquí la seva gran habilitat. Però érem amics. No ens hem tornat a veure.
No fa pas tant de temps, vaig conèixer a una noia que em va dir que no s’havia d’estimar a canvi que t’estimessin: que estimar de debò era no esperar res a canvi. Que estimar de debò era estimar a canvi de res. (Curiosament no ha estat la única persona que m'ha dit això darrerament.) La segona cosa que va fer va ser manipular-me perquè li deixés uns diners pensant-me que deixar-los-hi havia estat idea meva. Com que ja tenia l’experiència de l’altra vegada, aquest cop no vaig picar, i com que no els hi vaig arribar a deixar, segur que la seva versió és que mai me’ls va demanar i que ni tan sols m’ho va insinuar. De fet, perquè la cosa funcionés deixar-los-hi havia de sortir de mi! Suposo que es devia pensar que era una persona “excessivament lligada” als meus diners, i que era una egoista, si no estava disposada a afluixar la mosca així com a així... Però érem amigues. No ens em tornat a veure.
Jo no els demano diners al meus amics, ni els manipulo perquè me’n deixin i es pensin que ha sigut idea seva deixar-me’ls. No sé si sóc una persona excessivament preocupada pels diners, però si ser-ho vol dir estimar-se més els propis diners que els amics que et demanen diners, sobretot els que et fan creure que els deixes aquells diners perquè “ets tan bona persona”, “tan despresa” i “estàs tan poc preocupada per les coses materials” –a qui no li agrada sentir-se així!- doncs potser sí que ho sóc, una persona excessivament preocupada pels diners. Encara que em sàpiga greu dir-ho.
(M’agradaria puntualitzar que, en total, estem parlant de quantitats no superiors als 20 euros. Suposo que això sol ja demostra la meva gasiveria...)
1 comentari:
Tal com ho expliques dedueixo que els qui devien estar massa arrapats als diners devien ser ells i elles que tant interès demostraven a demanar-los!
Publica un comentari a l'entrada