Il·luminacions de bon matí

Normalment, el posts de l’endemà se m’acudeix el dia abans al vespre. El penso una mica abans d’anar a dormir. Ahir se me’n va acudir un abans d’anar a dormir –sempre se me’n sol acudir algun a aquella hora- i ves per on ara no me’n recordo. De què nassos vaig pensar que m’agradaria parlar? Normalment si no me’n recordo, vol dir que el post no valia la pena. Com deia aquell, “la memòria és un bon crític”. Però això no treu que em faci molta ràbia no recordar-me’n... quin malbaratament d’idees! Si fos per tots els posts que he pensat i he oblidat, el que es pot considerar “el meu blog” ocuparia el doble d’espai. Però es clar, la majoria de coses que se m’acudeixen són irrellevants a l’hora de ser traslladades a l’escriptura. (I tampoc ningú m’assegura que les idees que al final trasllado a l’escriptura no siguin irrellevants, també!) En fi. Que em fa ràbia haver-me oblidat del post que tenia pensat. Em faig vella? Diu que només “recordem bé allò que ens interessa, sobretot si és per fer mal a algú o per obtenir algun poder”; (!), ostres, qui va escriure això es va quedar ben descansat. En tot cas jo no recordo què volia escriure, però sé que si la idea era bona i és una cosa que m’interessa de debò tornaré a trobar el fil i que la idea em tornarà al cap. Ara, també pot ser que fos completament irrellevant i no torni a pensar-hi mai més... Doncs res. A esperar la “il·luminació”. I no cal que em digueu que sóc una il·luminada, perquè en sóc perfectament conscient.