Dos rals d’originalitat

Per casualitat, ahir vagi publicar dos retalls que havia trobat a la xarxa i que jo no havia escrit. Aquest dos retalls tenien una cosa en comú: exposaven idees que jo havia tingut i que no havia estat capaç de posar per escrit, encara, sinó que em pulul·laven per la substància esperant que els donés forma. I vet-ho aquí que me les trobo, molt més ben explicades del que jo ho hagués pogut fer, amb ordre i senzillesa, per altres escriptors. Per això me n’he fet ressó. Era el que jo tenia intenció de dir, però se m’havien avançat. És veritat allò que diuen que les idees “són a l’aire” i que no és estrany que s’acudeixen a més d’una o més de dues persones al mateix temps? No ho sé. Però, i si els hagués donat forma a la meva manera pensant que era molt original, mentre altres deien el mateix de manera més simple? (I potser ni eren els primers, que ho feien!) M’adono que en aquest temps que vivim és molt difícil ser original, tenir, no ja una idea, sinó diverses idees pròpies que no s’hagin acudit mai a ningú. Tot està molt gastat. On s’ha de buscar l’originalitat, ja que tant en els temes com en la manera de tractar-los tot està molt vist? On ha de buscar l’originalitat l’escriptor, l’artista? Em sembla que l’única possibilitat que queda és exposar la pròpia mirada, intentar explicar la manera personal de veure les coses de cadascú. Pot ser que algú més hagi tingut la nostra idea, però ningú la viurà com nosaltres, ningú l’exposarà com nosaltres: ningú la podrà expressar amb les nostres pròpies paraules. Com ens deien a les redaccions escolars: digues-ho a la teva manera; expressa el caràcter distintiu de la teva individualitat. En tot cas, tampoc és segur que aquesta sigui “la resposta”; el que tinc molt clar, però, és que és una resposta que a mi em serveix.

(I, a més, parlant d’originalitat... m’adono que aquest post... ja l’havia escrit! En altres paraules, però ja l’havia escrit. Com puc pensar en ser original si el que faig principalment és plagiar-me a mi mateixa?)