Estic llegint El fenómeno best-seller, de David Viñas Piquer. Els primers capítols em van agradar molt, i em vaig assabentar de l’existència de molts llibres que no coneixia i que penso que podrien ser interessants de llegir (llibres d’assaig, vull dir). Llavors va venir la part en que els escriptors de best-sellers es defensen d’escriure llibres dolents. A mi em va sobrar una mica aquesta part, perquè no crec que els best-sellers siguin llibres dolents, al contrari, els admiro. Crec que tot allò que connecta amb un gran nombre de persones està “inspirat” per alguna força que s’escapa al mateix escriptor. Perquè, ni els escriptors de best-sellers, ni el senyor Viñas, saben perquè un llibre es converteix en best-seller, no saben perquè aquell llibre concret i no un altre. En aquest llibre, s’enumeren alguns elements que pel que sembla, són comuns a molts best-sellers. Però no estan matemàticament repartits a tots en la mateixa quantitat, per tant no es pot parlar de mètode o fórmula, sinó de trets comuns combinats de maneres diferents, que és tota una altra cosa. I d’això em queixo, precisament. Tots els best-sellers analitzats poseeixen algun dels elements que el llibre diu que ha de tenir un best-seller, però no tots els llibres poseeixen tots els elements, ni en la mateixa quantitat. Per tant, la seva pretensió de “posar al descobert” la fórmula no s’aconsegueix. El màxim que s’identifiquen són trets comuns. I la conclusió a la que arribo, abans d’haver llegit les conclusions del llibre, i potser llavors pensaré diferent, és que no hi ha fórmula. Que en realitat, ni l’autor ni ningú sap perquè aquell llibre sí. Hi pot haver una certa familiaritat entre aquest llibres (familiaritat que un llibre com aquest posa al descobert molt encertadament) però el fenòmen continua sent un misteri.
També voldria distingir entre best-sellers i best-sellers. Voldria distingir entre el best-seller pur, el llibre que es posa de moda espontàniament a través del boca-orella, i que normalment no és un best-seller planificat, i el llibre que és best-seller induït perquè és l’obra següent d’un autor que abans ha estat best-seller, que normalment (no sempre, però normalment) sol decebre en quant a vendes, de vegades també en quant a lo “inspirat” que està... tot i que això encara se sol reconèixer menys. Best-sellers d’un sol llibre n’hi molts. Best-sellers de tota una obra n’hi ha molt pocs. I fins i tot autors de tota una obra que és best-seller a cada llibre, tenen un llibre en concret que s’ha venut molt més que els altres, i no saben per què.
En aquest llibre es diu, per exemple, que Harry Potter és best-seller per la parafernàlia mediàtica que l’acompanya, i això no està ben explicat. Primer, després que la rebutgessin a dotze editorials, va sortir el primer llibre d’en Harry Potter, i va tenir un cert èxit en el boca orella, per això es va publicar el segon i la resta, però la vertadera explosió de la saga no va ser fins al quart llibre, va ser llavors, que, a l’espera del cinquè, la saga Harry Potter es va convertir en un autèntic fenomen. I això va passat a tots els països, el primer llibre ja va tenir èxit, però ha estat a partir de la publicació del quart llibre que es desencadena la harry-potter mania. A partir d’aquí, es quan a cada nova entrega s’ha fet la parafernàlia mediàtica a la sortida de cada llibre, per aprofitar l’estirada d’una cosa que ja tenia èxit, i no al revés, parafernàlia mediàtica que no es va fer al començament, i sembla que ja ningú se’n recorda, sinó que va ser el boca-orella a partir dels quart llibre que va el fer tan exitòs. El que vull dir amb això és que els editors saben perfectament, o haurien de saber, que anunciar una cosa que no estira no serveix de res, i que anunciar una cosa que ja estira pot ser per llepar-se'n els llambrots. Ara, “planificar” allò que estira... Com a mínim això penso, i no dic que un publicista de debò que treballi en el tema no em pogués contradir. [Dic tot això d’en Harry Potter amb la boca petita, en base a coses que he llegit d'ací i d'allà, però no hi posaria la mà la foc. Recordo molt bé que una vegada havia llegit que el google es deia google perquè estava inspirat en Gògol... i em van fer callar. ¡A la wikipedia no ho posa! Però jo ho havia llegit, això, i no hi ha res que em convenci que és menys veritat que lo altre. També he llegit això sobre Harry Potter, això del quart llibre. Però no tinc elements per jutjar si només és un rumor... o si la wikipedia diu una altra cosa.]
No es que digui que els best-sellers no es poden planificar, perquè segur que hi ha llibres planificats per vendre que venen molt. Només dic que aquell llibre que arrassa, que es posa de moda, que tothom vol llegir... això és un fenomen, i que ni la gent que s’hi dediquen saben exactament con funciona. No dic que algú, després d’haver-se empassat 150 best-sellers, no pugui ser capaç d’escriure un best-seller. Hi ha trets comuns. Però em sembla que l’autèntic èxit és imprevisible, i per més que autors, editors i crítics s’hi escarrassin, no saben per què. (I encara que aquest llibre digui el contrari, a mi em sembla que cada llibre que és best-seller ho és pels seus propis motius.)
També voldria distingir entre best-sellers i best-sellers. Voldria distingir entre el best-seller pur, el llibre que es posa de moda espontàniament a través del boca-orella, i que normalment no és un best-seller planificat, i el llibre que és best-seller induït perquè és l’obra següent d’un autor que abans ha estat best-seller, que normalment (no sempre, però normalment) sol decebre en quant a vendes, de vegades també en quant a lo “inspirat” que està... tot i que això encara se sol reconèixer menys. Best-sellers d’un sol llibre n’hi molts. Best-sellers de tota una obra n’hi ha molt pocs. I fins i tot autors de tota una obra que és best-seller a cada llibre, tenen un llibre en concret que s’ha venut molt més que els altres, i no saben per què.
En aquest llibre es diu, per exemple, que Harry Potter és best-seller per la parafernàlia mediàtica que l’acompanya, i això no està ben explicat. Primer, després que la rebutgessin a dotze editorials, va sortir el primer llibre d’en Harry Potter, i va tenir un cert èxit en el boca orella, per això es va publicar el segon i la resta, però la vertadera explosió de la saga no va ser fins al quart llibre, va ser llavors, que, a l’espera del cinquè, la saga Harry Potter es va convertir en un autèntic fenomen. I això va passat a tots els països, el primer llibre ja va tenir èxit, però ha estat a partir de la publicació del quart llibre que es desencadena la harry-potter mania. A partir d’aquí, es quan a cada nova entrega s’ha fet la parafernàlia mediàtica a la sortida de cada llibre, per aprofitar l’estirada d’una cosa que ja tenia èxit, i no al revés, parafernàlia mediàtica que no es va fer al començament, i sembla que ja ningú se’n recorda, sinó que va ser el boca-orella a partir dels quart llibre que va el fer tan exitòs. El que vull dir amb això és que els editors saben perfectament, o haurien de saber, que anunciar una cosa que no estira no serveix de res, i que anunciar una cosa que ja estira pot ser per llepar-se'n els llambrots. Ara, “planificar” allò que estira... Com a mínim això penso, i no dic que un publicista de debò que treballi en el tema no em pogués contradir. [Dic tot això d’en Harry Potter amb la boca petita, en base a coses que he llegit d'ací i d'allà, però no hi posaria la mà la foc. Recordo molt bé que una vegada havia llegit que el google es deia google perquè estava inspirat en Gògol... i em van fer callar. ¡A la wikipedia no ho posa! Però jo ho havia llegit, això, i no hi ha res que em convenci que és menys veritat que lo altre. També he llegit això sobre Harry Potter, això del quart llibre. Però no tinc elements per jutjar si només és un rumor... o si la wikipedia diu una altra cosa.]
No es que digui que els best-sellers no es poden planificar, perquè segur que hi ha llibres planificats per vendre que venen molt. Només dic que aquell llibre que arrassa, que es posa de moda, que tothom vol llegir... això és un fenomen, i que ni la gent que s’hi dediquen saben exactament con funciona. No dic que algú, després d’haver-se empassat 150 best-sellers, no pugui ser capaç d’escriure un best-seller. Hi ha trets comuns. Però em sembla que l’autèntic èxit és imprevisible, i per més que autors, editors i crítics s’hi escarrassin, no saben per què. (I encara que aquest llibre digui el contrari, a mi em sembla que cada llibre que és best-seller ho és pels seus propis motius.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada