Acció de gràcies

Una vegada vaig llegir d’un heroi medieval que va continuar lluitant amb la seva espasa en una mà amb els budells a desfets a l’altra. Em vaig atrevir a insinuar que, per grans que fossin les meves desgràcies, jo encara no havia arribat a aquest punt, al punt d’haver de continuar lluitant amb els intestins a l’altra mà, i que per tant no em podia pas queixar. Hi va haver qui es va riure del meu estoicisme. Per això, penso que si avui dic que vull donar gràcies per les comoditats materials que en el nostre món acostumem a donar per descomptat: tenir un sostre, un llit, electricitat, aigua corrent, calefacció, provisions a la nevera... i per no haver de marxar-ne a mitja nit amb les mans al cap perquè el terra tremola o hi ha un incendi o una bomba, si dic que dono gràcies per tot això, estic segura que hi ha qui em sortirà dient que sóc una burra, que tothom té dret a una llar, que això es dóna per descomptat, que donar gràcies (a qui?) és fer el trist paperot. Ja m’ho han dit alguna vegada, de fet. M’és igual. Jo dono gràcies.