Llegint encara a Sylvia Plath

Recordant vagament el que vaig escriure sobre aquests poemes, m’adono que potser vaig ser una mica frívola. No em vaig adonar del patiment, de l’immens patiment que ha de sentir algú per escriure això. De la prefiguració de la pròpia mort. És terrible. Que algú hagi escrit uns poemes així és terrible. Aquest poemes són terribles, no pel que fa a qualitat, sinó pel contingut. Que algú es pugui arribar a sentir així i que no hi hagi cap persona d’aquestes dites “humanes” per ajudar-la... Aquest poemes són un terrible crit de socors, una manera de cridar l’atenció sobre el patiment de qui els escriu. Són un udol terrible. I alguns lectors encara parlem frívolament de la seva “qualitat literària”. Una persona pateix i nosaltres parlem de la seva “qualitat literària”... (Vull dir que el mateix patiment, expressat en versos mediocres i sense vívides imatges... què?) Evidentment, el missatge ens arriba perquè hi ha aquesta qualitat, però... vaig escriure que unes ganes de morir-se com aquestes, el que provocaven era repugnància. Això va ser la primera impressió... però, llegint més a fons, m’adono que el que fan es moure a una compassió unànime, un desig de fer alguna cosa per alleujar-ho. El desig que pogués trobar un moment d’alleujament abans del seu dràstic final. Els poemes devien ser l’alleujament, es clar. Expressar-se sempre treu pesos de sobre. Saber que algun dia algú, com ara jo faig, llegiria allò i la crida li arribaria. Encara que ja fos massa tard. Són un crit d’ajuda, l’expressió de la desesperació absoluta. Sylvia Plath fa filigranes amb la desesperació absoluta. Continuo llegint, però ja no ho faig per captar imatges. Ara ho faig per acompanyar-la, perquè el seu missatge m’arribi. Ella necessitava que el seu missatge arribés a algú, algú que se’n preocupés. Costa, però. Llegeixo i em tenyeixo de blau fosc. No puc respondre al crit. La veu que udola, tan propera, ja no és aquí, va ser vençuda, en un país llunya, lluny de casa, fa molt de temps. Llegeixo, però... no crec que sigui una lectora a l’altura d’aquests poemes. No crec que sigui una lectora a l’altura del dolor. I tampoc crec que tota aquesta colla de feministes que s’omplen la boca amb la trascendència d’aquest poemes ho hagin estat. Aquest poemes volen intimitat, no el sectarisme pamfletari que de vegades hi ha la voltant de l’autora. No puc estar a l’altura per ajudar-la... només els puc llegir-los i sentir-los en la intimitat, i no vull fer cap pamflet. Només podria estar a l’altura algú que els tenyís amb a la seva pròpia desesperació. I em a mi em queden molts somriures, encara, encara que de vegades no m’ho sembli.