L’espremedor

Això d’escriure també té el seu peatge... Encara que els textos, un cop enllestits, no semblin gran cosa, la construcció d’alguns em demana un gran esforç de concentració. Hi estic tan ficada dins que no “veig” les faltes d’ortografia (faltasses!) que vaig fent, no veig res més, només veig el que vull dir. I m’apassiono i... quan acabo estic en un estat d’exaltació important, semblant a l’embriaguesa. No sempre em passa això, eh? Només de vegades... Ja sé que esteu pensant: ves per on aquesta es col·loca escrivint! Potser teniu raó, fins i tot. El cas és que durant una estona després d’haver fet l’esforç estic en un estat que descriuria com quan algú que ha tret la cinta de casset de les guies (que quedava la cinta tota arrugada) i que es veies en la necessitat de tornar-la-hi a cargolar. El meu cervell en aquells moments és la cinta de casset arrugada i esperant ser recomposta. Es baixar un esglaó en el camí de la bogeria; el cap em queda en un estat de gran fragilitat; em venen unes ganes inmenses de xerrotejar i de dir bestieses. No podria fer gaire vida social quan estic en aquest estat. En moments com aquest, estar sola, familiarment sola, és un bé per mi. De totes maneres, no perquè em quedi una estona fora de mi deixaré d’esprèmer-me... no podria.