El fervor del dolç moment

Tinc molts dubtes... jo prou que miro de mantenir l’optimisme, però és en va... Tot va bé mentre estic sola a casa, però... quan surto al carrer el meu equilibri s’enfonsa. N’estic farta de ser tan fràgil, de que tot pugui afectar-me tant i tant... A la meva vida no hi ha cap racó on amagar-se. El sol implacable de la paranoia ho governa tot. Si he de viure gaires anys així... Una vegada vaig dir que jo no entenia la depressió, perquè l’alegria em puja i em baixa, sóc inestable, però mai no estic enfonsada gaire temps seguit. Però quan estic enfonsada... caic molt avall... Després em refaig... em compro un llibre, llegeixo, escolto la radio... però l’urpa que m’ha clavat la paranoia, que normalment acostuma a ser en forma de rebuig per part de l’altra gent (i segurament no sempre m’ho invento), s’acaba de clavar fonda a la ferida fràgil de la meva vulnerabilitat. No sé perquè ho he de patir això... quin mal he fet (diu que el mal que els fem als altres ens torna). En dec haver fet molt, de mal, en una altra vida, per haver de patir tant, perquè aquestes urpes esmolades em destrossin cada vegada. Urpes que tinc dins meu. “En guerra amb les meves entranyes”, diu el poeta. Així no es pot viure. Morir-se, segons com, també pot ser una solució, la gran solució. No, no cal que us preocupeu, no intentaré res; no faré més el ridícul: hi tinc molta pràctica en anar aguantant... Però res no em priva d’esperar el gran moment amb candeletes... A grans mals, grans solucions, no sé com dir-ho...