Amors que maten

Una vegada vaig sentir per la radio l’entrevista a una dona que era propietària d’un quiosc a la rambla. Aquella bona dona deia que cada cop que el barça celebrava un títol, li incendiaven el quiosc. Ella vivia d’aquell quiosc. Però, va dir amb una veu plena de culpabilitat: “hem arribat a desitjar que el barça perdi...”. Amb una veu plena de culpabilitat! Per desitjar que el barça perdi! Com si això fos un crim! Es a dir, que quan el barça guanya et foten la paradeta enlaire, que no és la paradeta, és el teu mitjà de vida, i encara et sents culpable per desitjar que el barça no guanyi! Perdoneu, però si jo fos aquesta dona, ja m’hauria fet del madrid! Es ben bé que, de vegades, l’amor a uns colors esportius s’escapa del que és racional...