Projecte de vida en solitari

Vaig llegir que a Catalunya hi ha unes 7.000 persones que tenen un projecte de vida en solitari. Semblen poques, però de fet lo estrany es que n’hi hagi tantes, tal com ens renten el cervell els mitjans amb lo de que “la felicitat és estar aparellat”. Jo, quan sento a dir d’una altra parella que es divorcia, sovint deixant criatures traumatitzades al darrera, em venen tots els mals. Per què aparellar-se si has d’acabar per força separat? No és que la gent no aguanti, és que no se saben estar sols i acaben fent males eleccions. Però el problema és que en un primer moment l’elecció sempre sembla encertada... en un primer moment no hi ha infidelitats ni “crueltats mentals”. Jo no puc dir que sigui una gran experta en relacions, ni amb nois, ni amb noies, ni amb cavalls albins, però això que sovint a una persona soltera li pot semblar que s’està perdent alguna cosa quan veu una parella feliç, em sembla que és una imatge superficial. Al darrera de moltes parelles, passada la foguerada inicial, només hi ha un trist aguantar... Es clar que ha de ser bonic estar aparellat, tenir un projecte de vida en comú, tenir algú en qui recolzar-te en els moments difícils de la vida, tenir algú a qui tocar... però això no deu ser la terra de fer pipes que sembla que és si més de la meitat de les parelles acaben separant-se, i un alt percentatge de mala manera, i amb molts rancors pel mig, a més. Què em fa pensar que jo seria diferent i que l’elecció que jo fes seria tan encertada que duraria fins que fóssim vellets? Evidentment, no tinc més elements per encertar que qualsevol altra persona, i una de les característiques de les persones és precisament no encertar. No vull anar passant d’una relació desencertada a una altra com una fruita de mostra en un mercat. En definitiva, que la meva elecció també és tenir un projecte de vida en solitari, sense fills i sense “aventuretes”, però sembla que aquesta és una idea difícil de vendre a l’hora de fer un anunci... El que sí que m’agradaria és tenir amics de debò, gent que m’estimés i es preocupés per mi, per fer grans xerrades, -un bon orgasme el puc tenir jo sola, ara, per xerrar bé de debò encara necessito algú-, però la majoria de gent que m’he trobat a la vida amb qui hagués pogut tenir aquesta mena de relació, si no hi havia la possibilitat de sexe no els ha interessat continuar amb l’amistat... A més, és que tampoc es just continuar una amistat amb algú que ha volgut ser la teva parella, o que ha volgut lligar amb tu... Doncs sense amics tampoc, apa. Em quedo amb els meus llibres, que al cap i la fi tampoc son tan mala companyia.