dijous, 26 de novembre del 2009

El mestre que manca

Stefan Zweig, als seus Tres maestros, diu que així com Balzac ha generat la figura “balzaquià”, Dickens el personatge “dickensià”, i Dostoievski el caràcter “dostoievsquià”, manca en alemany un gran novel·lista que creï la seva pròpia paraula per definir els éssers humans de la seva obra. Bé, potser a l’època de Zweig encara no havia tingut temps de fer fortuna aquesta paraula (Kafka era molt recent), però estic segura que, en llengua alemanya, aquesta paraula és “Kafkià”. Precisament a El món d’ahir, Zweig explica algunes coses que li van passar durant la Segona Guerra Mundial que són “Kafkianes”; però ell encara no tenia aquesta paraula per descriure-ho... potser perquè Kafka romania desconegut en aquells moments. No seria fins al cap d’un temps que la paraula “kafkià” començaria a poblar el nostre imaginari. Kafka seria el quart “mestre” d’aquest llibre, si Zweig li hagués pogut afegir.

Però m’agradaria puntualitzar una cosa: així com, sobretot Balzac i Dickens, surten de si mateixos per crear la figura de l’altre, descriuen la gent tal i com els podem veure en el seu exterior, i Dostoievski explica més aviat què passa dins de la gent, però sempre són altres, persones individualitzades i diferents exteriors als seus autors, kafka només és bo descrivint-se a si mateix i els seus processos interiors individuals: tan Joseph K, del Procés, com K. del Castell, com el protagonista d’Amèrica, són el mateix Franz Kafka, i tots els personatges que hi surten, són arquetips de persones en general, tipus de persones, persones que tenen algun poder sobre ell, però no són persones individualitzades. Mai ens descriu l’altre. En l’obra de Kafka també hi ha fragments que descriuen persones exteriors a ell, éssers humans que va veure al tren o que va trobar en un balneari... són fragments completament anodins, són fragments sense cap mena d’interès... Kafka no sabia “crear personatges” exteriors a ell mateix, no sabia individualitzar la gent amb pinzellades d’interès; a la seves mans, la gent que ens descriu és lletja, insignificant, potser perquè són gent que no tenen cap mena de poder sobre ell; el poder el fascinava. Només sabia potenciar-se a si mateix i les truculències del seu esperit. En això sí que era un mestre.

Per això, sí d’acord, existeix la paraula “kafkià”, però s’aplica més a una situació, “una situació kafkiana”, que no pas a un personatge concret. O sigui que Kafka seria el quart mestre, però el mestre d’una assignatura diferent. Un mestre, no en observar i descriure “els homes”, als altres, com Dickens, Balzac i Dostoievski, sinó un mestre en observar i descriure “l’home”, a si mateix i el seu món interior. Aquí trobaríem Kafka.