Carreteres secundaries

Encara que mai m’he drogat (ja vaig dir que als empollons no ens passaven el porro), quan tenia vint anys, per una de les característiques intrínseques de la meva malaltia mental, experimentava una gran fascinació pels efectes de les drogues sobre la ment humana, i, com deia aquell “vaig llegir molt sobre el tema”. Bé, de fet no gaire, només algun dels llibres de l’Escohotado. També em vaig comprar un parell de llibres, convençuda que els llegiria, perquè era el que em venia de gust llegir en aquell moment: Yonqui, d’en Burroghs, i Confessiones de un inglés comedor de opio, d’en De Quincey. Malgrat que m’estiraven, mai vaig acabar de trobar el moment per posar-m’hi, i encara m’esperen a la lleixa. (Els llibres t’esperen, no com altres éssers que pul·lulen per l’univers...) M’esperen per si mai em vaga de llegir-los. Però, ha passat el temps, i els efectes de la droga en la ment humana... què voleu que us digui... ara ja passo de tot aquest tema... en tinc ben bé prou amb la medicació que m’haig de prendre, que, això també, em sembla que és una droga molt poderosa i no prou estudiada. Però queden aquest dos llibres com a testimonis d’un interès que vaig tenir en el passat. I no cal ser una llumenera per deduir que són un parell de novel·les que només expliquen misèries... i misèries que acaben malament, a més. Si Yonqui fins i tot havia estat prohibit en alguns trossos. M’encanta tenir l’edició integra d’un llibre que havia estat censurat, què voleu que us digui; em produeix una estranya satisfacció. Però... m’interessa llegir-los realment, ara? El més semblant que hi ha a la meva vida a això és la meva addicció a comprar-me llibres, que quan fa dies que no n’he comprat cap em sento frustrada i fins i tot em canvia l’humor... em pot ajudar llegir aquest llibres a superar-ho, o encara m’enfonsarà més en la misèria d’autòmat-compra-llibres? En fi, que els conservo, no me'n vull desfer, però mai m’acaba de vagar de posar-m’hi... No és que em faci mandra llegir-los, però em fan més por que una pedregada... ja us vaig dir que n’estava farta, de misèries... Però, per altra part, segur que hi deu haver pocs llibres més morbosos i autèntics fins al límit que aquests... Els llegeixo o no els llegeixo?